LA SENYORA DE TOUS*

Diu la llegenda que hi havia al castell de Tous una senyora capriciosa i llaminera molt difícil d’acontentar: de tan acostumada que estava al luxe i a la bona vida, qualsevol refinament li semblava poc.
La bona taula era la seva perdició. Només volia exquisitats.
Entre els àpats opulents i les disbauxes que els seguien, semblava com si la senyora tingués riqueses sens fi. Als pobres cuiners els tenia martiritzats.
Però hi va haver un cuiner que li durà una mica més que els altres: li havia fet descobrir que els cervellets de canari eren boníssims. Però tan bon punt comença d’escassejar aquest aliment tan rar, la feina del cuiner es va acabar.
Un altre, li serví un deliciós suquet d’ossos, molt ben amanits. Quan li preguntà què era el que li donava aquell gust tan bo, el cuiner respongué: “Es el moll de l’os de bens negres, només de bens negres”. Des d’aquell dia sols volia aquell menjar, i cap altre la satisfeia. Primer s’acabaren els bens negres dels seus ramats, després els bens negres de les seves contrades.
Tan difícil es feia de trobar-los, que la senyora del castell va acabar tots el seus recursos, va haver de vendre moltes possessions i empenyorar-se per tots costats. Aviat es va arruïnar. I els seus creditors es quedaren amb les poques propietats que encara li pertanyien.
En tal situació i desposseïda tot, es veié obligada a demanar caritat anant de casa en casa per poder malviure. Voltant per les masies que un dia foren seves, es diu que en una d’elles la mestressa li donà un crostó de pa i unes nous.
Era tanta la gana que duia endarrerida, que mentre menjava aquell pa amb nous les llàgrimes li vingueren als ulls. Quan li preguntaren que li passava, ella digué, planyent-se del seu infortuni: “Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui fora la senyora de Tous”.
Una constatació curiosa és que,  quan parles d’aquest fet amb qualsevol persona de les masies del poble, et fa saber, molt cofoi, que era a casa seva on van donar el pa i nous a la senyora del castell de Tous. I és que les llegendes, quan arriben a certa distància en el temps, es tornen propietat de tothom.

 Del llibre: Tous mil anys d’història.

 * Sembla que es tracte de Beatriu de Vilanova (Segle XV) quan el baró de Tous marxà a la guerra i deixà la seva filla sola.