En
un
viatge que feia Sant Jaume d'Ilerda, (avui se'n diu Lleida) a la
ciutat de Jespus (ciutat romana ubicada al costat del que és
avui Igualada) situada a la riba del riu Anoia. El sol feia estona
que s'havia post i la foscor ho anava envaint tot, Ell ja pensava en
ajocar-se i passar la nit dessota d'un arbre, però tenia una
set que l'abrusava i l'aigua de la carabasseta feia estona que se li
havia acabat. Per això anava caminant amb
l'esperança
de trobar una font. Tot d'una li semblà sentir la remor d'un
raig d'aigua i deixant el camí
s'adreçà cap el
lloc d'on venia el sorollet. Desprès de cercar un xic, prop
d'unes oliveres, va descobrir la font. Va beure fins sadollar-se i es
llevà les sandàlies, bo i ficant els peus embutllofats sota
el
reig de la font. Així passà una bella estona
contemplant el firmament estrellat i lloant a Déu creador de
tanta bellesa. Reposant a pleret, aplacada la xardor i alleugerit de
la RABIOR DELS PEUS, el bo de Sant Jaume s'encomanava a Déu
com cada vesprada; els ulls se li van anar tancant i es va adormir
beatíficament. 
Aquella
nit la va passar somniant i el somni fou bell, poètic,
encisador...
La
visió onírica li mostrava una mar d'altes i
encrespades
ones d'enmig de les quals m'emergia una gran massa rocosa, un bloc
sense forma concreta; a mida que sobreeixia la muntanyota s'anaven
retirant les aigües fins a desaparèixer del tot.
Aleshores es va girar un ventijol que remorejava com una
música
i al seu compàs s'apropà una munió d'angelets
lleugers,
bellugadissos, que es posaren a treballar damunt de la roca.
Feinejaven amb tanta harmonia que més que un treball semblava
una dansa. Els que més fressa movien era un equip que anaven
armats amb serres d'or i vet ací que serrant, serrant,
afaiçonaren la massa, la qual adquiria un perfil tan joliu
que
aquell bloc bastard s'anà va transformant, de mica en mica en un
conjunt de roques d'airós perfil. Darrera dels que serraven
vingueren els jardiners, plantant arbres i sembrant arbustos i
floretes boscanes i tots els altres angelets ajudaven a feines
auxiliars. Vet ací, doncs, que amb aquell ritme tan gentil
aviat van enllestir la feina. Però, entre el serrar dels uns
i
el remoure la terra els altre, la pols tot ho envaïa;
aleshores
cridaren la pluja del cel, amb la virtut de la qual aquella
polseguera s'esvaí i el paratge esdevingué bell,
net,
polit i tapissat de verdor...
Un
altre estol de serafins, s'apropà , portant un setial d'or
massís que col·locaren al bell mig del rocam. Un
cop
emplaçat el Tron, per entre mig d'aquells camins encatifats,
aparagué majestuosa la Verge Maria amb el seu Fillet als
braços i s'assagué al Soli que amb tanta
devoció
obraren els esperits celestials. Els angelets llavors, voleiant es
col·locaren al seu entorn bo i teixint una corona de
glòria
a llur Regina, Sobirana de Cel i Terra.
En
somnis, Sant Jaume, contemplava extasiat tan bell apoteosi quan de
sobte se sentí agafat per poderosos braços que se
l'emportaven espais enllà fins a deixar-lo al pedestal
mateix
de la Senyora. La verge el rebia somrient bo i aixoplugant-lo sota el
seu mantell blau mentre ell, amb gran reverència li besava
els
peus... Aleshores Sant Jaume es despertà, justament quan el
somni més li plaïa...
S'aixeca
a l'hora que apuntava l'alba: es fregava els ulls per a deixondir-se
quan mirant a la llunyania va quedar desconcerta; no sabia ben
bé
si encara dormia o si realment estava despert; a l'horitzó i
a
contrallum del sol ixent, s'hi dibuixava la silueta de la mateixa
muntanya que havia somniat... Sí, sí, no hi havia
dubte; a mida que es feia clar identificava la seva forma, el seu
color i el seu encis misteriós!. Embadalit se la mirava quan
s'escaigueren a passar uns camperols que li donaren el bon dia; ell
els tornà la salutació mentre els preguntava:
-Digueu-me,
bona gent. Quina és aquesta muntanya tan bella?
-Es la
muntanya de Montserrat.
El sant
baró anava de sorpresa en sorpresa, si parat havia quedat en
veurà la muntanya, més hi restava en saber el seu nom.
Montserrat, pensava; intuïa que aquelles roques eren un recer
escollit per la mateixa Verge per convertir-les en escambell de la
seva glòria!... El despertà del seu encantament
la veu
d'aquells pagesos que li deien:
-Es veu
que sou foraster, vós, puix a set hores a la rodona tothom
la
coneix. No veieu que és tan diferent de les altres!...
-Si soc
foraster, digué ell com parlant d'esma. De terres molt
llunyanes, més enllà de la mar. Ja més
refet
continuà. I, digueu-me, és molt lluny la ciutat
de
Jespus?
-A bon
pas hi ha mitja horeta. Què per ventura hi aneu?
-Allà
am dirigia.
-Doncs,
si us plau la nostra companyia hi podem anar junts: nosaltres
també
hi anàvem...
Vet ací
que es posaren a caminar vers la ciutat i pel camí tot fent
conversa, Sant Jaume ja els va sortir a parlar de la Divinitat de
Crist de l'excel·lencia de la Doctrina. Com podeu veure
l'Apòstol no perdia el temps.
Així
s'inicià l'Evangelització de Jespus
 |