En certa ocasió, en
una operació ben plantejada, una nombrosa tropa d'alarbs es
presentà a trenc d'alba sorprenent als nostres sentinelles.
Prou va córrer la veu ben aviat, però els
infidels, ja havien avançat força, bo i prenent
posicions, i els nostres no tingueren mes remei que replegar-se a la
fortalesa. Homes, dones i quitxalla, tothom va córrer cap el
Castell en sentir la campana que tocava. Però, veus
ací que una fadrina que pasturava uns cabridets, en
dirigir-se corrents cap a la muralla, tot d'una s'adonà d'un
sarraí que, amb actitud de barrar-li el pas, semblava que
l'esperés. Ella es va aturar sorprès i esglaiada;
en la cara repugnant d'aquell homenot hi veia traspuar les seves males
intencions. Esverada, la donzella es va posar a córrer en
direcció contrària del Castell; la
qüestió immediata era fugir d'aquell monstre. Ell
però, l'empaitava convençut que es dirigia de
dret cap a la cinglera on el camí s'acabava; el moro
perseguidor sí que s'adonava i pensava molt satisfet que
aviat podria desfullar aquella flor virginal. De sobte la donzella es
va parar; es trobava arran mateix d'abisme. Restà
esfereïda en contemplar la seva pregonesa... Una
esgarrifança es va apoderar d'ella; perplexa es mirava la
balcera, girà després el cap i veié, a
quatre passes, la cara revulsiva d'aquell homenot que l'esguardava amb
els ulls plens de luxúria. En aquell moment
tràgic havia de prendre una determinació i sense
dubtar preferí el martiri; molt resoluda es va precipitar
cingles avall... Rodolant, rodolant el cos joliu d'aquella verge,
llatzerat de topar amb les roques de la timba, no parà fins
el fons del abisme on restà immòbil i xopa de
sang que li brollava de les ferides. Morta i tot conservava el rostre
serè i somrient talment els màrtirs del circ
romà.
De dalt estant, el sarraí, amb el rostre ple de
ràbia, esguardava el cos inert de la donzella, aquella presa
cobejada que se
li havia escapat, frustrant el seus desitjos malignes. Mentre
atònit la contemplava, veié com la boqueta de la
verge n'eixia una tènue fumerola, un nuvolet
blanquíssim que s'anava enlairant. A mida que s'acostava va
distingir la forma d'un colomet que volant, es va perdre de vista cel
amunt. Era l'animeta pura d'aquell ser innocent que es dirigia al
Paradís on l'esperava el Senyor de Cels i Terra.
D'aleshores estant, aquell paratge ha quedat batejat pel poble amb el
nom de “El Salt de la Donzella”. Modernament
també se n'ha dit “El
Beneïdor”, ja que cada any per Santa Creu, el Senyor
Rector beneeix el terme
d'aquell lloc estant.
 |