lleg

EL SALT DE LA DONZELLA

En les llargues anyades que els fronts de guerra estaven estacionats, el nostre en la Serra de Queralt i el dels alarbs en les afraus del riu Gaià, l'ampla faixa de terreny que restava enmig, encara que es podia considerar terra sense amo, en llocs propers a les línies, que res tesin amagats de la vista de l'enemic, les forces cristianes, com ja em dit, les cultivaven bo i mirant de treure'n profit. Els infidels no eren de bon tros tan treballadors i les terres del seu domini sempre restaven incultes. Però, golafres per menjar-se els fruits, si que ho eren, per la qual cosa, a vegades de nit i altres de dia s'acostaven a les hortes o a les vinyes per rampinyar tot el que podien. És clar que els cristians sempre estaven atents a qualsevol moviment de l'enemic i moltes vegades castigaven de valent els pillastres sarraïns, però altres cops també els tocava el rebre.   

el sat de la doncellaEn certa ocasió, en una operació ben plantejada, una nombrosa tropa d'alarbs es presentà a trenc d'alba sorprenent als nostres sentinelles. Prou va córrer la veu ben aviat, però els infidels, ja havien avançat força, bo i prenent posicions, i els nostres no tingueren mes remei que replegar-se a la fortalesa. Homes, dones i quitxalla, tothom va córrer cap el Castell en sentir la campana que tocava. Però, veus ací que una fadrina que pasturava uns cabridets, en dirigir-se corrents cap a la muralla, tot d'una s'adonà d'un sarraí que, amb actitud de barrar-li el pas, semblava que l'esperés. Ella es va aturar sorprès i esglaiada; en la cara repugnant d'aquell homenot hi veia traspuar les seves males intencions. Esverada, la donzella es va posar a córrer en direcció contrària del Castell; la qüestió immediata era fugir d'aquell monstre. Ell però, l'empaitava convençut que es dirigia de dret cap a la cinglera on el camí s'acabava; el moro perseguidor sí que s'adonava i pensava molt satisfet que aviat podria desfullar aquella flor virginal. De sobte la donzella es va parar; es trobava arran mateix d'abisme. Restà esfereïda en contemplar la seva pregonesa... Una esgarrifança es va apoderar d'ella; perplexa es mirava la balcera, girà després el cap i veié, a quatre passes, la cara revulsiva d'aquell homenot que l'esguardava amb els ulls plens de luxúria. En aquell moment tràgic havia de prendre una determinació i sense dubtar preferí el martiri; molt resoluda es va precipitar cingles avall... Rodolant, rodolant el cos joliu d'aquella verge, llatzerat de topar amb les roques de la timba, no parà fins el fons del abisme on restà immòbil i xopa de sang que li brollava de les ferides. Morta i tot conservava el rostre serè i somrient talment els màrtirs del circ romà.
De dalt estant, el sarraí, amb el rostre ple de ràbia, esguardava el cos inert de la donzella, aquella presa cobejada que
se li havia escapat, frustrant el seus desitjos malignes. Mentre atònit la contemplava, veié com la boqueta de la verge n'eixia una tènue fumerola, un nuvolet blanquíssim que s'anava enlairant. A mida que s'acostava va distingir la forma d'un colomet que volant, es va perdre de vista cel amunt. Era l'animeta pura d'aquell ser innocent que es dirigia al Paradís on l'esperava el Senyor de Cels i Terra.
D'aleshores estant, aquell paratge ha quedat batejat pel poble amb el nom de “El Salt de la Donzella”. Modernament també se n'ha dit “El Beneïdor”, ja que cada any per Santa Creu, el Senyor Rector beneeix el terme d'aquell lloc estant.  

tornar