LLEGENDA DE SANT PROCOPI A LA POBLA DE CLARAMUNT

De "Llegendes de la comarca de l’Anoia" de Antoni Moncunill i Torres

Una tarda plujosa del mes de Desembre, dos traginers amb llurs carros carregats transitaven pel camí de Vilafranca en direcció a Igualada, per enfilar d’allà estant la carretera que els havia de portar a Cervera terme de la seva ruta.
Com sia que la caiguda de la tarda els atrapà prop de la Pobla de Claramunt, determinaren de parar a l’hostal per passar-hi la nit. Aconduïts que foren els animals i els carros, es pogueren asseure prop de la llar de foc ben encesa. En bona fe que els convenia el repòs, després de la jornada que havien passa; tot el dia va caure aquell xim-xim tan fastigós i encara que es protegien posant-se un sac al cap, quedaren xops de cap a peus. Quan podien s'aixoplugaven sota la vela del carro, però, sovint havien de baixar, ja que la fanguera els feia molt dificultós el transitar. Més d’un cop se’ls enfonsaven les rodes en els solcs del camí i aleshores havien d’ajudar a sortir-ne. Sortosament, els dos companys anaven ben avinguts i entre l’un i l’altre sortejaven els malastres d’aquell camí tan fangós i ple de solcs. Per això, en acabar aquella jornada tan dura l’escalforeta de la llar els retornava i els eixugava la roba i més que tot les espardenyes.
Així estaven asseguts juntament amb altres dispesers. Mentre esperaven el sopar se’ls acostà l’establer de l’hostal a fer-la petar amb ells. L’establer ara ja era vell, però en la seva joventut també havia manat un carro. Per això li plaïa la conversa amb la gent de la feina:
-          Heu arreplegar un mal dia minyons!
-          Ja ho podeu dir ja padrí. Us asseguro que no les podeu pas sospitar les trifulques d’una jornada tan pijarrosa. Cada mitja hora has de baixar del carro i per poc que badis ja t’has ficat en una rodera i la feina es sortir-ne! Amb dies així valdria més no moure's de casa.
El company corroborà: :
-          Tens tota la raó, puix que passàvem el Coll de Mata, se m’ha enfonsat una roda i m’he quedat encallat. Sort d’anar junts amb aquest que m’ha ajudat, que si no, no en surto pas.
-          A l’hivern és mala feina la vostra...
-          A l’hivern i a l’estiu. L’un cop el fred i la humitat t’atropellen, però a l’estiu, aquell sol que cau com un plom i la polseguera del camí et deixen capolat. Els que no han anat per la carretera, no ho saben pas el que es aquesta feina...
-          Ai, fillets, - digué l’establer - ho sé tan bé com vosaltres; penseu que en la meva joventut, la vaig fer als setze anys, la tasca de rodar per las carreteres. Jo també he rondat per tots els indrets de les nostres comarques i, com vosaltres n’he passat de totes. Només us haig de dir que si vaig coix, com me veieu, és per mor d’un accident de carretera...
-          Caram, com va ser això, padrí?
-          Conteu-nos-ho, conteu-nos-ho...
Tots aquells que com ells, esperaven el sopar també es van apropar encuriosits per a escoltar ço que l’establer es disposava a contar. -          Doncs la cosa va anar així: Un dia d’estiu, baixant la costa d’Aguiló, m’hi va arreplegar una tamborinada de llamps i trons que esglaiava: l’aigua hi queia per la mor de Déu i fins i tot barrejada amb pedra. Amb el soroll dels trons, els animals se'm varen esverar de tal manera que per més que jo provava d’amansir-los no en vaig poder sortir. Corrien sense fre fins que el carro va saltar a la cuneta i es va quedar encallat en una grossa pedra; sort en vaig tenir, puig això ens va salvar d’estimbar-nos, però a mi el cavall de bares em va rebotre per terra amb tan mala fortuna que amb una guitza em va trencar la canyella de la cama dreta. Només vaig tenir temps d’encomanar-me a Sant Procopi i tot seguit vaig perdre l’esma caient a terra sense sentits. Un pagès que em venia darrera s’adonà de l’accident i em va donar el primer auxili. Sortosament , com molts xàfecs d’estiu, la puja va amainar aviat i el bon home va anar a cercar auxili a una masia propera. La bona gent d’allà em van acollir, van aconduir el carro i els animals i buscaren un pastor que em pogués arreglar les nafres. El pastor devia se molt entès en la feina, però a mi, em va fer gemegar força; em va lligar uns llucs de feixe al volt de la cama i d’aquell moment estant ja vaig poder reposar.
L’amo de la masia, un cop passat el tràngol, envià un propi a casa de l’amo i prompte vingueren a buscar-me i a fer-se càrrec de tot. Ja us asseguro que si no hagués estat per l’ajut de Sant Procopi gloriós, d’aquesta no en surto pas en vida!...
-          Si que us va passar grossa, feu un dels traginers mentre l’altre comentava: 
-          I, qui és aquest Sant que jo no l’havia sentit anomenar mai?
-      San Procopi és patró de la Pobla i tots el veïns d’aquest lloc li tenim gran devoció.    
-      Jo em creia que el Sant que ajudava els traginers era Sant Antoni dels rucs.
-          És clar que ho és i també l’invoquem, però Sant Procopi és el Patró del nostre poble i la gent de la Pobla per tot pesen en ell. Fixeu-vos, fins i tot ací al menjador de l’hostal hi té la seva capelleta.
-          Bé, parí, aneu-vos refiant dels Sants, a veure si ells us fan la feina.
-          El traginer esclafí en una rialla burleta. El seu company, en veure que la befa molestava l’establer, es va ficar a la conversa per dir:
-          -Bé, home, si tu no creus en els Sants, deixa que els altres hi creguin.
-          En aquell moment entrava la mestressa portant una olla de sopes amb una flaire que trencava el cor. El traginer descregut, bo i advertint-la digué:
-          Tens raó, noi; jo no crec en Sants ni en falòrnies. Jo sols crec en el sopar que ens espera. Això si que dona forces.
Els nostres traginers, juntament amb l’altre gent que s’esperava, es van posar a sopar i ja no es va parlar més de Sants. Acabada la menjada, fumaren una cigarreta i se'n van anar a descansar.
A l’endemà, altre cop enganxaren els carros i havent esmorzat es van tornar a posar en camí. El dia era rúfol, com l’anterior i la carretera encara més fangosa. Tot just feia cinc minuts que caminaven que el carro del renegaire es va enfonsar en una rodera gairebé fins a botó; l’home es va posar fet una fúria cridant i renegant. El seu company li va dir:
-          Be, xiquet; no t’ho agafis tant a la valenta. Espera’t que desenganxo les mules i les posarem al davant de teu carro. Tu posa pedres a la rodera i ja veuràs com aviat sortirem del sot.
El carreter s’apropà a la cuneta per tal de recollir pedres per omplir el solc quan tot d’una s’adonà d’un pedró damunt del qual hi havia una capella amb una imatge de Sant Procopi. En veure’l, digué al company:
-          Mira, ací hi ha Sant Procopi, aquell que va socórrer al matalot de l’hostal. A veure, gloriós Sant, a veure, si ens dones un bon cop de mà i ens ajudes a sortir d’aquest maleït sot. Si n’eixíssim de pressa també creuré en tu i quan torni a passar, et portaré un ciri...
Els traginers es posaren en feina; mentre l’un abrigava els cavalls, l’altre, omplert el solc de pedres, donava la roda, però per més esforços que feren, tot fou debades. El carro ni es va moure. Al moment, el carreter enfurismat es va posar a renegar i a dir dicteris contra el Sant. Tan alta va arribar la seva exaltació que, fora de si, se’n tragué un ganivet i es posà a donar cops a l’imatge cridant com un foll. De sobte va quedar parat; atònit estava veient; de cada cop de ganivet que va donar a l’imatge en regalimava sang!... Va passar els dits per les ferides i constatà que sanguinejaven de veres. Aleshores va caure de genolls molt contrit implorant perdó. Llarga estona va plorar agenollat als peus de la capella; quan s’hagué desfogat es va posar dret i el company l’ajudà  a aixecar-se...
Si atònits van quedar en veure sanguejar la imatge, ara restaren estupefactes en contemplar com sense cap esforç, els animals es posaven a caminar arrossegant tranquil·lament el carro.
El cel es va aclarir i el sol lluïa resplendent. Els nostres traginers van anar seguint la ruta resant al Gloriós Sant Procopi i plorant de penediment...