La tradició igualadina ha transmès de generació en generació el següent relat sobre l’inici la devoció a la Mare de Déu de la Pietat. Era l’any 1420 i a Sevilla, ciutat eminentment mariana, vivia un enamorat de la Mare de Déu. En un moment de fervor religiós va fer un vot de visitar els santuaris d’Espanya més cèlebres dedicats a Maria.
Va venir el moment de complir-lo, però abans de partir va voler anar-se a acomiadar de les principals imatges de la Verge que hi havia en la seva ciutat, i al veure a l’església dels Pares Agustins una petita imatge de la Verge, quasi abandonada i sense culte, va concebre la idea d’agafar-la amb ell, satisfent així la seva devoció. Tal com ho va pensar, ho va realitzar, content de poder anar tant ben acompanyant durant la seva peregrinació.
Vestit, doncs, el
peregrí amb la seva Verge al sarró, va
emprendre el seu desitjat viatge. Van ser moltes les penalitats que va
sofrir,
però el seu entusiasme i amor a Maria tot ho va resistir,
per tal d’aconseguir
el que es proposava.
Visitada la Verge del Pilar de Saragossa i la mariana ciutat de Lleida, arribà a Igualada, de pas a Montserrat, desitjós de venerar la prodigiosa imatge de la “Moreneta”.
Però fatigat de viatge i sabedor que en la nostra ciutat hi havia un convent dels Pares Agustins, com a Sevilla, va determinar d’entrar en ell, no només per demanar unes ho res d’alberg i la que anomenaven “sopa dels caminants” sinó, i sobretot, per a preparar-se espiritualment abans de visitar la Verge de Montserrat.
Era un matí de maig. Poc es pensava el nostre peregrí la sorpresa que la Providència li preparava per el moment d’emprendre el seu viatge a la santa muntanya; ni tampoc podia preveure el bé espiritual que, en el transcurs dels segles, la seva estada en aquesta ciutat proporcionaria als seus bons fills.
Doncs bé, al voler carregar-se de nou el sarró per tal de posar-se en camí, no va poder aixecar-lo de cap de les maneres, les forces li van fallar; en va ho va provar una i altra vegada, però tot fou inútil i desistí. El sarró portava amagat un ric tresor: l’alabastrina imatge de la Verge de la Pietat.
Amb aquest prodigi, doncs tots sabem que dita imatge és petita i de poc pes, va voler manifestar la Verge la seva voluntat de quedar-se entre nosaltres: i així fou. Convençut el peregrí de la voluntat divina, tant clarament manifestada, i penedit de la falta comesa al prendre aquella imatge de tant fines línies, va anar al Pare Prior del Convent i li va manifestar el cas prodigiós que li passava. Ambdós van coincidir en creure que la Verge tenia que se reintegrada a l’Ordre Agustiniana, d’on provenia, i a més quedaren en plena convicció que volia quedar-se en la nostra mariana ciutat.
El peregrí, més que satisfet de complir la voluntat del cel tant prodigiosament manifestada, va demanar al P.Prior que l’admetés al seu Convent com oblat, prometent ajudar-lo en el culte a la Verge de la Pietat i servir a la seva bona Mare fins a la fi dels seus dies. Així ho diu la tradició igualadina, arribada a nosaltres després de tants anys.
