El cimal de la Tossa de Montbui
sempre s'ha ressentit de manca d'aigua, Aquesta
insuficiència s'ha procurat de pal·liar amb la
construcció de cisternes. La que ara serveix, tot i que ve
de temps molt remots, encara avui
fa el seu servei. Així
doncs, l'aigua que cau del Cel en dies de pluja, ben encaminada es va
encabint dins l'enjub que data de l'època
visigòtica. Però no n'hi a prou de recollir la
pluja: aquestes aigües s'han de saber tractar degudament bo i
tirant-hi calç viva, ferrallots i sofre per tal que no es
corqui i, a més, s'ha de tenir bona cura d'aprofitar tan
sols la pluja dels dies bons, perquè tothom sap que hi ha
unes temporades que l'aigua no fora potable. És
clar que a més de la cisterna també s'han
construït altres pous per recollir tota l'aigua que calgui,
sia el temps que sia, però això si, aquesta, tan
sols es pot usar per rentar, mai per beure ni per cuinar.
Aquesta
circumstància, la de la sequera, també ha donat
lloc a diferents llegendes, per exemple, segons el dir del poble,
mentre construïen el Castell, transcorria un any de gran
sequedat; tal fou així que els paletes no podien treballar
per manca d'aigua. En canvi, la collita de vi fou tan abundant en
aquella anyada, que no tenien prou botes per posar-lo. Aleshores, els
paletes, quina l'en fan: com que la construcció del Castell
era tasca que urgia de gran manera, es posaren a pastar el morter que
havia de reblar aquelles pedres amb vi de la collita i es veu que van
quedar més fortes que les altres. Si algú s'ho
mira bé, tot i que es troba molt ennegrit pel temps, encara
veurà com aquella argamassa conserva el to rosat que el
color del vi li va donar
 |