LA LLEGENDA DE LA MALLOLA
De: Anjo Laví
Sant Mallol va néixer a mitjans del segle XIV a Sant Sadurní. Al seu pare, un
poca pena, curt de gambals i vinater d'ofici, no se li acudí res més que
anomenar Mallol al seu primogènit, pensant que amb aquest nom
"Mallol (vinya nova)" el seu fill donaria una empenta al negoci
familiar i tindria futur dins del gremi dels vinaters.
El cert és que la infància d'en Mallol no va tenir res d'exemplar. En Mallol
fou aviciat, fatxenda i prepotent. Anava al mercat, carregat de vi per vendre
però li agradava jugar i mentre es feia el tifa alçant el porró per beure a
galet, sovint li escuraven les butxaques. Ara que amb les dones tenia un dó
especial... tant se val que fossin menudes, grasses o peludes, que un forat és
un forat! i fent content més d’un cornut, ves a saber la de casades estèrils
que va fer fructificar!
Tantes vegades va tornar al mas familiar amb un bocoi per calçotets que el seu
pare, veient-se la ruïna a sobre, li va posar una taverna i se'l va treure de
casa.
La taverna d'en Mallol va tenir una certa anomenada. Va ser freqüentada per
dones de mala vida, busca bregues, gentussa de mal procedir i escapolits de la
justícia. I què voleu? amb tant mala companyia i envoltat de mala gent, fou del
tot natural que engegués el negoci a dida i es lligués a una colla de
facinerosos, per aplicar-se al bandidatge i a sembrar el terror pels camins.
Com tots sabeu, en aquell temps el camí Ral que anava a Santa Coloma era molt
circulat. El freqüentaven nobles senyors, traginers, ramats de xais, l'autobús
de línia... i el millor de tot: els jueus del call de Santa Coloma que sempre
duien la bossa plena.
Tanta fama tenia aquell indret que en Mallol i els seus homes s'hi van establir
per dur vida de bandolers.
Però un dia la van fer grossa. Van entrar a robar a una petita esglesiola que
hi ha al costat del restaurant "Sesoliveres", fora muralles de
ciutat, gairebé tocant el terme de Jorba i no respectaren ni el més sagrat.
Al vespre es
repartiren el botí… Per allò del morbo, en Mallol va voler fer un traguet de vi
de missa amb el calze robat al mossèn de Sant Jaume. Se l’acostà a la boca, va
xarrupar xuclant el vi i quina fou la sorpresa de tots quan el calze, amb una
veu més aviat prima i més pròpia d'un setrill que d'un calze, digué:
-Mallol, deixa aquesta vida que portes tan plena de mals de caps. Què no ho
veus que t'estressaràs? Agafa una aglà i camina. Un dia et caurà l'aglà, i allí
on caigui hi naixerà una alzina. Fes un poble al seu voltant, et tires a la
poltrona... i a veure-les passar.
De la sorpresa, a en Mallol li quedà un posat mig de tanoca mig de beneitó que
no va perdre mai més. Va agafar un aglà i va caminar... de fet no va caminar
gaire, perquè poc abans d'arribar al Saió ja li va caure l'aglà. Es complí la
profecia i de l’aglà en va néixer un plançó ple de brolls i ganes de créixer.
Al voltant de l’alzina, amb un cordill i un guix va prendre mides i van sortir
unes trenta parcel·les que Déu n'hi do. Ben aviat va córrer la veu que, a una
hora i mitja de la vila, un home virtuós anomenat Mallol oferia un tros de cel
a la terra i així va ser com de mica en mica arribaren els primers veïns.
Entre tots van fer el clavegueram, van dur pedres i aixecaren la primera casa.
Com que era de prova la van fer en un solar destinat a equipaments, però la van
trobar petita i ningú la va voler. Així doncs, com que no se'n sortien van
demanar ajut a un visionari, mestre d'obres i picapedrer:
-Deixeu-me fer deia el mestre, deixeu-me fer... i així que el varen deixar fer,
el mestre els engalipà a cada un una finestra rodona, en nom de no sé què de la
modernitat.
Feia tant de goig!
Si n'estaven de contentes les famílies! En quatre dies tothom va tenir telèfons
i línies d'internet, un veí que treballava a la FECSA va fer que portessin
espelmes per a tothom i així tots van tenir llum.
Els veïns, ben avinguts, es llevaven d'hora al matí i carregats amb galledes,
càntirs i gerres anaven cantant a la font de la Tosquella a buscar l'aigua que
després es repartia per les cases.
En Mallol, espaterrallat sobre l'hamaca que ell mateix havia penjat de
l’alzina, s'ho mirava distret, però l’agreujava d’allò més tant enrenou de
galledes amunt i avall. I sense adonar-se'n del què feia, va agafar el calze
amb el vi, va fer un traguet i digué:
-Que vingui d'Artés, que passi pel Saió i que a nostres cases entri amb
abundor!
Déu meu, quin doll d'aigua! Poder-se rentar almenys una vegada al mes! ja no
calia omplir amb galledes la màquina de rentar plats, ni la maquina de rentar
roba! Alguns veïns que tenien quatre calerons arraconats sota una rajola es van
engrescar a construir una bassa per l'estiu, i hauríeu d'haver vist la cara que
feien quan al veí del costat se li escapava un porc i se'l trobaven fent una
capbussada a l'aigua de la bassa...
I aquí començà la fama miraclera d'en Mallol, que ja s'ho va veure a venir que
amb el temps el farien sant.
Si la verdura era migrada… en Mallol bevia del calze i les mongeteres, els
tomàquets, els enciams, els naps, les pastanagues i la resta de l’horta
s’enfilava o engrandia de tamany amb una fal·lera i una trempera que més d’un la
voldria per…
Quan les gallines no ponien... en Mallol bevia del calze i l’aviram esvalotat
ponia ous sense parar, escatainant amb una joia i una alegria encomanadissa que
feia goig de veure i escoltar.
Ei! que això no va ser tot… que de la xarrupada que va fer del calze als
pollastres se'ls van fer els ous d'or!
Que les herbes creixien arreu i envaïen els parterres que l'ajuntament de Santa
Margarida havia declarat zona verda... en Mallol bevia del calze i... òndia! Ja
no hi havia vi.
I què va passar?
Els veïns i les veïnes, lluny d'enfadar-se amb en Mallol, van tenir cura, si
més no un parell de cops a l'any, que els carrers fossin ben nets. Van entendre
allò de "si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit" i mai més
li van demanar ajut que no fos consell o paraula sàvia.
Va passar el temps... i un dia, en Mallol ja vellet s'aixecà de la poltrona i
va anar caminant poc a poc, cap als contenidors de l'entrada al poble. S'ho
mirà des de la carretera, una mica de costat per no veure els contenidors i li
va agradar. Es va gratar el cap, va pensar una estona, no massa. I amb la
satisfacció que dóna la feina ben feta va clavar un cartell que hi deia:
"La Mallola” - Municipi d'Europa.
Diuen que l'endemà els pocs veïns que no feien la migdiada van assistir a
l'últim prodigi del Sant i van poder veure com en Mallol, s'enfilava dret cap
al cel amb tumbona i tot.
 |