de "Llegendes de la Comarca de l'Anoia" d'Antoni Moncunill i Torres
Temps era temps, quan els
diables anaven solts per
aquests mons
de Déu, rondant d'ací d'allà porfidiosos,
sempre cercant ocasió d'engalipar els pobres mortals i, si
tan
badaven, fer presa de la seva ànima. Així
alimentaven
les insaciables calderes de l'infern...
En aquells dies remots,
la muntanya dels Moions i la del Castell de la Pobla estaven
ajuntades per un rocam que obstruïa el curs del riu Anoia.
Això feia que des de Sant Procopi fins a
l'indret del
Mili Blanc s'hi configurés un gran estany on s'hi
emmirallava la Serra de Coll-Bas. Aquest embasament,
segons
es conta és el que va donar nom al riu, el qual, en temps
antic es deia riu Aqualata, ,mot
que ve de
la llengua llatina i que vol dir Aigua Ampla, i a fe que l'hi
esqueia aquest nom, puix que la seva amplada anava des dels plans de
Sant Magí fins a tocar les vinyes de Can Titó.
Aleshores , pels verals
on avui es troba la Capella de Sant
Bernabè
hi havia una gran masia que reunia gran quantitat de
boscos i
terres de cultiu, l'amo de la qual tenia fama d'home malcarat i
geniüt. El nostre hisendat, a causa del seu tarannà
irascible, no s'avenia amb ningú. Fins i tot quan va
enviudar,
li van marxar els fills de casa. La
gent
que tenia a treballar, atorrollats pels seus crits, sempre
treballaven de fàstic i, és clar , les coses mai
no
sortien ben fetes. I com sia que l'home
posseïa
tantes propietats i anaven tal mal menades, ni els camps
ni
les vinyes, ni els olivars no produïen la meitat que haurien
pogut donar si aquella terra hagués estat cultivada amb
seny.
I això encara no és tot: el blat mal
conduït, se
li corcava al graner; el
vi se li
tornava agre i l'oli pudent.
Ell, en veure que les
coses li sortien a l'inrevés,
tot
era rondinar i blasmar dels fadrins que tenia llogats; per no res els
tractava de ganduls i mal feiners i fins i tot els
amenaçava
amb una verga. Els minyons, indignats de tan mala avinença,
perdien els estreps i, enutjats, el
deixaven
plantat sense esperar San Silvestre.
Raon així li
havien esdevingut moltes vegades, però el dilluns a matinada
es presentava a la plaça del
poble i
llogava gent nova. Tant, però, sovintejaven els conflictes,
que els pagesos, en veure'l venir,
dissimuladament
s'amagaven. Ell, porfidiós, els anava a cercar
i els
prometia bons sous i bones condicions. A pesar de les promeses, els
jornalers, escarmentats d'altres cops, no hi volien saber res.
Pregava i tornava a pregar,
però ,
de poc li valien les paraules; ningú volia tractes amb un
amo
tan díscol. Se
n'havia d'entornar bo
i maleint la gent i la sang que els aguantava...
Tants
cops es repetien escenes així, que ja no veia
solució a
les seves trifulgues. Un
d'aquells dies,
tornant a casa retut per la malastrugança bo i mastegant
malediccions i paraulotes, caminava d'esma , va
ensopegar en una pedra del camí i va
caure tan llarg con era. Es va aixecar renegant i for a
de si
mormolà: -Maleit
sia!... Tot me surt
malament; si sabés que m'avia d'ajudar, em donaria al
diable!...
El Banyeta, que feia dies
que el vetllava, no esperava altra cosa i tot seguit es va disposar a
complaure a aquell pobre insensat que l'invocava.
Despuntava
el dia, el cel era rogent i es va girar una
venteguera que semblava que s'ho havia d'endur tot. En
arribar
al nostre hisendat a la masia, ja hi va trobar el Banyeta amb
aparença de jornaler que s'esperava davant mateix del portal.
-Vinc a veure si
tindríeu feina per mi , li digué:
-Per tu i per una dotzena
d'homes, tinc feina; si en coneixes algun i vol venir...
-Si ens entenem i em
llogueu a mi, no crec que
n'hàgiu de
menester cap altre, puix que jo sol faig la feina de deu;
si
no, proveu-me.
-Quan vols començar?
-Per què no ho
provem ara mateix?
-M'agrada el teu tarannà
minyó. Mira, ara que el sol encara és baix,
anirem a
regar l'horta.
El minyó va agafar
una aixada i va seguir el nou amo, el qual li mostrà
l'hort i el lloc d'on havia de prendre l'aigua. Quan es
va
posar en feina, l'hisendat va fer veure que es retirava,
però
es va quedar darrera d'un canyar per
aguaitar-lo.
Des de l'amagatall es va
convèncer
de la destresa del
minyó i de
l'afany que posava a la tasca. Bo i
entornant-se'n
a casa pensava: -Em sembla que aquest cop
l'hauré
encertada...
Al cap de mitja horeta,
quan l'amo es disposava a esmorzar,
se li
presentà el jornaler i li diu: -Nostramo, ja teniu
l'hort ben regat; per cert que estava molt
eixarreït. Mireu-vos-les ara, aquelles plantes
tan
emmusteïdes, com han adreçat el cap... Van anar
tots dos
a veure l'hort i efectivament,
totes les
plantes, amb l'humitat del regatge, s'havien eixorivit. Aleshores,
l'amo, sorprès de
tanta llestesa i
satisfet de la feina va dir al minyó:
-Per la meva part ja et
pots quedar, si ens
entenem en els tractes.
-Es clar que ens
entendrem; a mi tot em va bé. Tan sols m'haveu de firmar
aquest contracte.
Aleshores el Banyeta molt
complimentós, treu un pergamí del
butxacó.
L'hisendat li respon:
-Arribem-nos a casa i el
signaré, que ací no hi ha ni tinta ni ploma...
-No patiu, per això,
ja en porto jo.
Ningú sap com s'ho
va fer, però el
fals jornaler ja
sostenia una ploma d'oca de punta molt afinada. Com qui li dóna,
agafa la mà de l'amo i, amb molta llestesa,
però dissimuladament li punxà el
cap del dit
gros bo i dient-li:
-Veieu, de ploma ja en
porto jo i de tinta, més bona i més
vàlida que
la vostra sang no crec que en trobéssim d'alta.
L'amo com encaterinat per
les habilitats del minyó, agafà el
pergamí i
sobre una pedra el va signar sense a
penes
mirar-se'l. Mentre el Banyetes es guardava el document
firmat,
molt complimentós li'n va allargar un altre d'igual:
-Si us plau. Ací
teniu el que jo he rubricat per vós. Guardeu-vos-el;
amb aquest requisit ja estem arreglats.
-Bé, diu
l'hisendat, quan començaràs, demà?
-Per
què hem d'esperar a
demà si
puc començar ara?
-Oidà, així
m'agraden els homes. Mira, ací al cobert hi ha
dalles,
falç i vencills. Pujarem a les feixes altes i
començaràs
a segar , que el blat ja es ros.
-No cal pas que
pugeu vós, ja les sé jo. No son les
llenques que
toquen el camí se la font de la salamandra?
-Les mateixes.
-Doncs no patiu, que es
farà tal com maneu; ja sé l'obligació
jo...
El fals jornaler se'n va
anar molt decidit amb les eines al coll. L'amo
se'l mirava complagut tot pensant que el minyó
era
diligent de veres.
Al cap d'un parell
d'hores, ja tornava atenir el minyó
davant
seu.
-Nostramo, els bancals ja
estan segats i les garbes apilades...
-Què
dius!... Si mai ho havíem fet amb quatre dies i tu tot sol
ho
has fet amb un quart de jornal?...
-Veniu, veniu i
mireu-vos-ho.
L'amo surt al defora i el
Banyeta li va al darrera. De l'era estant va poder comprovar que el
minyó no mentia i, meravellat,
va
afegir tot parlant d'esma: -Es cert, noi, és cert. Ets
lleuger com un dimoni!...
-Ja us ho he dit, que a
mi no m'acabaríeu les
ganes de
treballar. Sou vós el que heu de mirar de no acabar la
feina.
Llegiu, llegiu el contracte...
-Saps què pots
fer?... Vés segant. Tots aquests camps que veus
són
meus; des d'aquell repetjó on comença el bosc
fins al
barranc que trobaràs a l'esquerra, vas seguin tota l'amplada
fins a la riba de l'Aqualata. I si tant t'enllesteixes, darrera del
pujol hi ha els camps de la rasa callosa i els bancals de l'aigol.
Tot es pot segar...
El mosso es tornà
a posar a la feina. L?hisendat es disposava a mirar-se el contracte.
En desplegar-lo pensava:
Es llest el minyó
i pel que veig escriu com un notari. Sembla estrany que faci de
pagès
, tenint com té tanta lletra menuda...
En llegir el document es
va quedar tot parat; el minyó es comprometia a trescar de
sol
a sol mentre li manessin feina.
El dia que
l'amo no sabés què fer-li fer, aleshores el
diable es
podia ensenyorir de la seva
ànima tal com
li havia promès de matinada . El nostre home
restà
esfereït: Aleshores recordà que, efectivament
tornant de
la plaça, en un moment de desesperació havia
invocat el
dimoni!... Ara ho entenia tot. El maligne li havia parat un parany.
Però ell cercaria la manera de sortir-se'n. Potser
sí
que de moment es va quedar sobtat, però aviat va reaccionar
i,
recobrant la confiança en si mateix, es féu el
propòsit
de llitar fins el final.
Per què s'havia
d'acovardir?... La seva propietat era mol gran i hi havia feina
permanentment tots els temps de l'any; segar, batre,
conrear
l'horta, cuidar les vinyes, collir raïms, trepitjar-los,
premsar
la brisa, trasbalsar el
vi, collir olives,
aixafar-les i després tornar a començar llaurant
i
sembrant els camps... I si
això no
fos prou, podria engegar el molí de la farina, podria
esporgar
els boscos i fer carboneres...
L'home un xic mes
tranquil·litzat, pensava: aquest diabló es pensa
ésser molt llest, però aquest cop,
no sap amb
qui se les heu...
Encara estava absort en
aquest pensaments quan es tornà a
veurà
amb el banyeta plantat al seu davant:
-Nostramo
ja teniu els camps segats!...
-Vols dir?... Si hi havia
tres setmanes de feina...
-Doncs, mireu, ja estan
enllestits; i les garberes ben afilerades que a mi m'agrada la feina
ben feta. Sortiu, sortiu a veure-ho.
Realment aquells camps
amb poques hores havien canviat de fesomia .
L'hisendat bo i atordit
va dir:
-Potser que reposis ara,
que no menges tu?
-Nostramo, jo quan em
poso en feina, de bon matí ja estic menjat, begut i arreglat
per tot el dia.
L'amo atordit, va
barbotejar:
-Potser, doncs, potser
que comencéssim a
batre...
-Voleu dir que aneu bé?
Es molt tendre aquest blat. Jo de vós el deixaria uns
quants dies que s'assequés a sol i serena.
El diable tenia raó.
Aquell blat no estava a punt per la batuda. Però
ell li havia de manar feina:
-Tens bon cap, noi; saps
què farem per esperar que el blat es posi a punt? Doncs
esporgaràs els boscos i després farem carboneres.
Pren
la destral i passa al davant,
que
t'ensenyaré les pinedes i els alzinars...
-No cal que
pugeu vós a la serra, ja sé quins
són els
vostres boscos. No veniu que
aquestes
contrades les conec com el palmell de la mà! Resteu a casa
tranquil que es farà tal com maneu. Vaig per feina...
El minyó amb la
destral al coll, se'n puja
cap a la serra.
L'hisendat es creia que la tasca del bosc
fora molt llarga, però,
a mitja
tarda ja se'l torna a
veure al davant
repetint la mateixa cançó:
-Nostramo, la feina que
m'heu manat ja està llesta. Què voleu fer
més
ara?...
-Ja has esporgat tots el
boscos?
-Sí...
-Mira que son molt
grans!...
-Tots estan enllestits,
els de l'obaga i els del solei i els de sota la cinglera.
-Doncs, talla el brancam
a mida, fes-ne carboneres i cala-hi foc.
-També està
fet, nostramo; si això és la meva feina
preferida.
Guaiteu, guaiteu les fumeroles com s'enlairen...
Sense acabar-s'ho de
creure, l'amo va sortir a l'era i espaordit veié totes
aquelles columnes de fum escampades per la serra... Aleshores
sí
que el nostre home ja començava a estar esverat. Tot just
era
mitja tarda i es podia dir que hi havia acabat les tasques... Si abans
estava desorientat ara ja es començava a veure perdut.
De sobte se li aclariren
els ulls i con si li vingués una idea lluminosa es va girar i
assenyalant amb la mà estesa cap a llevant va
dir al
Banyeta:
-Veus aquestes dues
muntanyes que tenim al davant?
-Sí.
-Veus aquesta filera de
roques que les ajunta i que obstrueix el
pas de l'aigua?
-Sí.
-Doncs vés i
destapa-les si pots, i fes que l'aigua corri riu enllà. El
diable se'n va anar,
aquest cop sense cap
eina.
Van passar un parell
d'hores. L'hisendat ja es creia que havia atrapat el maligne i que de
la feina que li havia manat, no se'n sortiria així com
així.
Bon xic assossega, el nostre home es va posar a sopar sense gaire
gana. Després se'n va
anar a dormir,
però no podia aclucar l'ull.
Al defora es va girar una
forta tempesta; llampegava i
tronava sense
parar; el vent xiulava com un maleït i l'aigua queia a bots i
a
barrals. Més endormiscar. Però al bell punt de la
mitjanit, un tro estrepitós el va desvetllar.
S'aixecà
del llit esverat, obrí la finestra i a la claror dels
llampecs
va veure com l'aigua de l'estany
s'escolava
precipitadament per la bretxa que el diable havia obert...
Esmaperdut i horroritzat,
cridant com un foll, es va posar a córrer boscos endins
cuitant d'amagar-se, però al seu darrera ja hi anava el
Banyeta rient sinistrament amb el contracte a les mans.
Ningú
no ha sabut mai més res d'aquell hisendat que es va vendre
l'anima al diable; hi ha però qui assegura que en las nits
de
temperi, en les barrancades del Puig d'Aguilera, encara s'hi senten
ressonar els planys d'aquella pobla ànima condemnada
juntament
amb el ressò de
la rialla
esglaiadora del Maligne...
A l'endemà el dia
va despuntar serè i lluminós com mai; feia una
hora
quieta torbada, tan sols, per la fressa
que
feien els pardals i les orenetes xisclant i volant cel amunt i cel
avall sense parar. Tots el veïns de l'encontrada contemplaven
meravellats el canvi que en una nit havien experimentat aquells
paratges. De la majestàtica amplada d l'aigua d'abans, tan
sols en restava el llot...
Ara, centúries més
ençà, al bell mig del fondal hi passa, mansament,
un
corrent d'aigua cristal·lina. Del mur de roques que abans
junyia els dos pics no en queda ni rastre, però la muntanya
de
l'esquerra, abans de corbes molt
suaus,
d'ençà d'aleshores, s'hi veuen tres
geps
encastats: són les
tres rocasses
gegantines que el diable va arrencar de la muralla que aturava
l'aigua per precipitar-les sobre el faldar de la serra. D'aquell dia
estant, de la susdita muntanya, se'n diu Els Moions i d'aquell indret
conegut com Aqualata, ara, juntament amb les terres del seu entorn i
de les serres que l'envolten s'anomena La Conca d'Òdena i al
bell mig, tocant a l'aigua d'hi asseu la industriosa ciutat
d'Igualada.
 |