Text extret del llibre "Històries de Calaf. Visions, tradicions i personatges", de Josep M. Solà

El mercat de Calaf havia estat altre temps un dels mercats més importants de Catalunya; no obstant això, no és pas a la concurrència que cridava, ni al diner que feia córrer a allò que deu la seva celebritat. No, no és la seva importància mercantil sinó un incident extraordinari el que li donà la fama que va perpetuant-se de segle en segle.
Calaf és un país fred, tan fred que els seus hiverns es consideren dels més rigorosos, i amb tot i ser-ho tant, en vingué un tan sobtat, tan superior a tots els haguts i per haver, que un dia de mercat, quan tota la plaça era plena de bestiar i de compradors, sobrevingué una gelada tan horrorosa que les paraules es glaçaven en sortir dels llavis.
Tothom tractava i contractava, tothom demanava i oferia, però no se sentia res; i com havia de sentir-se si, com us dic, al moment de brotar es glaçaven les paraules!
Però el dia anà avançant, cobrà força el sol i a la fi començà el desglaç per allà a migdia; i així com s'anà desglaçant l'aigua, s'anaren desglaçant les paraules, totes les paraules que durant tot aquell matí havien anat glaçant-se per la plaça!
!Ah, fillets de Déu! Us l'imagineu el rebombori que es produí de cop i volta? -Quant d'aquest matxo? 
-Compreu-me aquest porc!
-Tres unces! 
-Vint-i-quatre dobles!
-Aquest parell de bous queda per mi! 
-Ja us el podeu mirar per tots cantons. 
-Set unces. 
-No tira pas guitzes? 
-Ni mitja dobla menys!" 
-Etc, etc.
És a dir, que entre les paraules que es deglaçaven i els crits dels que volien parlar i no podien fer-se sentir, va resultar tal xivarri i tanta confusió que no va haver-hi manera de fer-se entendre.
I segons uns, el mercat de Calaf va acabar-se a garrotades; segons altres, fugint tothom amb les mans a les orelles.