anoiados

Però el nostre cavaller era home molt frugal que tot i la riquesa que posseïa, vivia modestament al seu castell prop del riu Anoia. Així doncs, fidel al seu tarannà modest, prengué el determini de donar a l’Església els dominis que el Rei li cedia.

Aquest cavaller més tard esdevingué Baró de Copons i si m’ho permeteu us contaré d’on li va provenir el cognom que ostentava, que més tard també fou el nom de la vila de Copons, integrada a la nostre comarca.
Com dèiem suara, el Baró va cedir tres senyorius dels que el Rei li havia atorgat al Monestir de Poblet. Però aquesta donació comportava el pagament d’un petit tribut que el Baró rebia anyalment del Monestir. Encara que era un tribut de vassallatge, el seu valor era més simbòlic que efectiu; consistia en una guatlla, una tórtora i una perdiu. Tot i ésser tan minsa la gabella, el cavaller va voler que quedés ben escripturat que, si el Monestir deixava de satisfer-la, ell o els seus successors es podrien apropiar del Copó del Sagrari.

Varen passar uns quants anys en els quals les coses rutllaren amb tota regularitat, però un dia l’Abat de Poblet es va morir i un nou Prelat ocupà la Cadira Abacial. Aquest, davant de la niciesa que representava el pagament d’aquell tribut, no hi va donar importància i va deixar de satisfer-lo. Al Baró, aquella anyada també li va passar per alt, però bon puntes va atalaiar del mancament del Monestir, encontinent es presentà a l’Abadia i sense demanar llicència, se n’entrà l’Església i es posà a forfollar el Sagrari, intentant d’obrir-lo. En veure allò, el germà sagristà corregué a avisar el Pare Abat.

Quant aquest arribà al presbiteri, el Cavaller ja tenia el Copó a les mans. L’Abat li digué:
- Que feu desventurat! Això es profanar el Sagrari!... I me li pren dels dits el Copó. El Cavaller el tornà a agafar i traient-se l’espasa i alçant la veu respon:
- Això . no es més que complir tractes, senyor Abat. Llegiu si us plau les escriptures!...
Quant l’Abat intentava recuperar novament el Copó, el Cavaller provà de posar l’espasa entremig, amb tan mala sort que va ferir el braç del Prelat. En veure la sang que corria, el Cavaller es va esfereir, cedí el Copó i caigué de genolls demanant perdó...

Embenada que fou la ferida del Pare Abat, el Cavaller li va pregar que el volgués oir en confessió i molt penedit féu el propòsit de cedir totes les propietats que posseïa al Cenobi i professar com a monjo a la Comunitat, si l’admetien. No cal dir que va ser ben acollit així dels monjos com del mateix Pare Abat. La seva vida de religiós fou molt edificant i admirada per tots els companyons de Comunitat i anys a venir ell va ser l’Abat Copons, un dels més il·lustres Prelats que ha presidit la Comunitat de l’històric Monestir de Poblet.

Això llegit ja s’endevina d’on li venia el cognom al cèlebre Baró de Copons i també es veu ben clar perquè s’anomena així la riallera vila de l nostra comarca.

El castell de Rubió s’aixeca, soberg, a la punta d’un serrat en un dels més alts indrets de la comarca de l’Anoia. En temps de la Reconquesta, quan sovintejaven les incursions de les patuleies sarraïnes, les accions del infidels no hi volien saber gran cosa amb una fortalesa tan ben situada i fortificada. Pel seu emplaçament estratègic, tothom el tenia per un castell inexpugnable.
Però l’anomenada del senyoriu de Rubió no era pas per aquesta sola cosa; amés de ponderar la fama del castell, la gent del poble també parlava aboca plena de la bellesa de la filla del senyor, una damisel·la que es trobava a la flor de l’edat i que tothom que la veia quedava encisat de tal formosor.
La fama dels encants de la pubilla d Rubió es va estendre tan enllà que fins i tot arribà a oïdes d’un reietó musulmà que, amb el seu escamot estava de guarnició en les afraus del riu Gaià. Fou un mercader jueu qui donà tal noticia al cabdill sarraí. Ell, encuriosit per contemplar tan ponderada boniquesa, es va disfressa de camperol i, acompanyat pel mateix marxant, va penetrar en els dominis cristians. I, veus ací que un diumenge, quan la damisel·la, acompanyada de la seva dida, sortia de complir els deures religiosos, el sarraí fent el desentès, va poder esguardar aquella beutat.
- Per Alà, exclamà admirat, mai els meus ulls no havien contemplat criatura tan bella. No menties pas, marxant, quan en parlaves, No crec que sien més formoses les hurís que Mahoma guarda en el seu Paradís!...
El reietó, guiat pel marxant, va tornar al seu campament, però, per més que passaven els dies, no es podia treure de la memòria la faç resplendent de la filla dels senyors de Rubió. El record d’aquell rostre es va convertir en una obsessió per el cabdill; sense saber-ho s’havia enamorat bojament de la damisel·la. I, ampés per aquella fal·lera. Va planejar una aventura, pensant que potser així la podria obtenir per esposa.
Aplegà tota la host i les màquines de guerra i encontinent es dirigí a Rubió i envoltà de tropes el castell, que va quedar completament assetjat. La de les masies; homes , dones i mainada, a correcuita es van refugiar dintre la fortalesa. Tots els homes alerta, comanats pel Baró i els seus cavallers, van esperar, serens, l’acció del sarraïns per tal de repel·lir l’agressió.
Així va passar la primera nit. L’endemà el reitó va expedir un emissari parlamentar amb el Baró. L’enviat parlà així:
- El meu Cabdill et tramet una salutació ben afectuosa alhora que et comunica que no pensa pas atacar la fortalesa, ja que la considera invencible per acció de les armes. Però si que pensa vèncer-la per altres mitjans, puix que no aixecarà el setge fins que la fam us aconselli allò que més us convingui. Per al meu Cabdill, el temps no compta. Tant hi podem passar dues llunacions con tres com quatre. I doneu-vos per assabentats que el seu exèrcit és prou poderós per repel·lir qualsevol ajut que us pogués venir de fora estant...
El Senyor de Rubió, molt digne i molt altiu respongué:
- Comunica al teu Cabdill que per ara no pensem pas rendir-nos. Que podem resistir molt més el que ell es pensa. Digues-li també, que si ell té un escamot poderós, nosaltres comptem amb l’ajut del nostre Déu que, quan menys s’ho pensi, pot desfermar tempestes de llamps i diluvis que poden desconfiar el seu exèrcit d’altres de més poderosos. I ara, allunya’t abans que una sageta dels meus arquers no travessi el teu cervell.
L’emissari se'n va tornar i els environs del castell, encara cercats, van restar tranquils una bona colla de dies. Dintre del clos de muralles es va raccionar el menjar i l’aigua per tal de poder resistir el setge. Algun dia va ploure abundosament, cosa que si marejava als sarraïns, en canvi omplia les cisternes del castell augmentant la provisió d’aigua. Tot i la tranquil·litat que regnava, aquella situació migrava força el senyor de Rubió; ell hauria preferit que l’enemic ataqués, però el cercle musulmà no es movia de lloc. Però si la tropa no es movia, el cabdill prou es bellugava, ja que cada jorn, amagant-se en la bardissa s’apropava al castell tant com podia per tal de poder contemplar la figura airosa de la seva aimada, si apareixia en alguna finestra. A l’hora de dinar, segur que la veuria, ja que els senyors menjaven a la galeria porticada que donava a la façana de migdia. Allà, per fastiguejar a l’enemic fingien que menjaven en abundor. Però el Cabdill no es fixava pas en aquest detall; ell només tenia ulls per mirar i remirar la nina que li tenia el cor robat...
I el dia que el setge s’havia allargat prou temps, es va presentar ell mateix davant el castell. Vestit amb les millor gales i acompanyat de quatre llancers, demanà a la guàrdia per parlar amb el Baró. Quan es trobà a la seva presencia li va dir:
- Noble senyor de Rubió; que Al·la sia amb tu. Avui no t’envio cap ambaixada; avui sóc jo qui et parla., Abdul·là Ben Almagir, emparentat amb el Valí de Terol. No et vinc a parlar de guerra, tot el contrari; m’acosto a tu per fer-te sabedor que, enamorat bojament de la teva filla, faig petició formal de la seva mà. Si me la concedissis, a més de fer-me el més ventures venturós dels mortals, podries comptar amb un bon aliat, ja que la meva host és molt nombrosa. A més el setge que pesa sobre el teu castell, paraula de Cavaller, tot seguit fóra aixecat...
Passats uns moments de silenci el Baró va respondre:
- Valerós Cabdill; la teva petició es cosa que s’ha de meditar. Dóna’m de temps fins demà a posta de sol. Llavors tindràs la resposta.
El Cabdill molt rumbós es va retirar: El Baró restà molt cavil·lós; no gosava adir res. La baronessa plorava silenciosa, però la pubilla aviat va prendre partit. L’endemà, a punta de dia, es presentà a la cuina del castell. Agafà amb la mà dreta un tallant i, posant l’esquerra sobre el piló, d’un sol cop se la va tallar. Col·locà la mà en una arqueta de plata i la féu dur al Cabdill moro per un ballester amb l’encàrrec de trametre-li les següents paraules: - Ací tens la mà de la Pubilla. Ara, si vols fer honor a la teva paraula de Cavaller, només et resta d’aixecar el setge.
Així es va resoldre aquella situació tan aparatosa. Per això, en l’escut de Rubió hi campeja una mà femenina en un quarter; en l’altre; dues mitges llunes, símbol del musulmà, però, posades cap per avall.

ELS BOUS DE LES BANYES FLAMEJANTS

EL SALT DE LA DONZELLA

En les llargues anyades que els fronts de guerra estaven estacionats, el nostre en la Serra de Queralt i el dels alarbs en les afraus del riu Gaià, l'ampla faixa de terreny que restava enmig, encara que es podia considerar terra sense amo, en llocs propers a les línies, que res tesin amagats de la vista de l'enemic, les forces cristianes, com ja em dit, les cultivaven bo i mirant de treure'n profit. Els infidels no eren de bon tros tan treballadors i les terres del seu domini sempre restaven incultes. Però, golafres per menjar-se els fruits, si que ho eren, per la qual cosa, a vegades de nit i altres de dia s'acostaven a les hortes o a les vinyes per rampinyar tot el que podien. És clar que els cristians sempre estaven atents a qualsevol moviment de l'enemic i moltes vegades castigaven de valent els pillastres sarraïns, però altres cops també els tocava el rebre.
el sat de la doncella En certa ocasió, en una operació ben plantejada, una nombrosa tropa d'alarbs es presentà a trenc d'alba sorprenent als nostres sentinelles. Prou va córrer la veu ben aviat, però els infidels, ja havien avançat força, bo i prenent posicions, i els nostres no tingueren mes remei que replegar-se a la fortalesa. Homes, dones i quitxalla, tothom va córrer cap el Castell en sentir la campana que tocava. Però, veus ací que una fadrina que pasturava uns cabridets, en dirigir-se corrents cap a la muralla, tot d'una s'adonà d'un sarraí que, amb actitud de barrar-li el pas, semblava que l'esperés. Ella es va aturar sorprès i esglaiada; en la cara repugnant d'aquell homenot hi veia traspuar les seves males intencions. Esverada, la donzella es va posar a córrer en direcció contrària del Castell; la qüestió immediata era fugir d'aquell monstre. Ell però, l'empaitava convençut que es dirigia de dret cap a la cinglera on el camí s'acabava; el moro perseguidor sí que s'adonava i pensava molt satisfet que aviat podria desfullar aquella flor virginal. De sobte la donzella es va parar; es trobava arran mateix d'abisme. Restà esfereïda en contemplar la seva pregonesa... Una esgarrifança es va apoderar d'ella; perplexa es mirava la balcera, girà després el cap i veié, a quatre passes, la cara revulsiva d'aquell homenot que l'esguardava amb els ulls plens de luxúria. En aquell moment tràgic havia de prendre una determinació i sense dubtar preferí el martiri; molt resoluda es va precipitar cingles avall... Rodolant, rodolant el cos joliu d'aquella verge, llatzerat de topar amb les roques de la timba, no parà fins el fons del abisme on restà immòbil i xopa de sang que li brollava de les ferides. Morta i tot conservava el rostre serè i somrient talment els màrtirs del circ romà.
De dalt estant, el sarraí, amb el rostre ple de ràbia, esguardava el cos inert de la donzella, aquella presa cobejada que se li havia escapat, frustrant el seus desitjos malignes. Mentre atònit la contemplava, veié com la boqueta de la verge n'eixia una tènue fumerola, un nuvolet blanquíssim que s'anava enlairant. A mida que s'acostava va distingir la forma d'un colomet que volant, es va perdre de vista cel amunt. Era l'animeta pura d'aquell ser innocent que es dirigia al Paradís on l'esperava el Senyor de Cels i Terra.
D'aleshores estant, aquell paratge ha quedat batejat pel poble amb el nom de “El Salt de la Donzella”. Modernament també se n'ha dit “El Beneïdor”, ja que cada any per Santa Creu, el Senyor Rector beneeix el terme d'aquell lloc estant.

LA VENJANÇA DE LES DAMES MORES

La possessió del castell de la tossa devia haver canviat d'amo més d'un cop. Dic això perquè l'autor de la Història dels Comtes de Barcelona ens conta una aventura, pel relat de la qual veiem com en certa ocasió, els cristians s'apoderaren de la Fortalesa que en aquells moments dominaven els sarraïns per mitjà d'un ardit. Els nostres combatents sabien que unes respectables dames mores havien estat ultratjades per L'Alcaid del Castell; sabien, també, la prometença que feren aquelles dames de venjar-se tan bon punt en tinguessin ocasió. Això sabent, els nostres fidels van prometre a les dones ofeses tot el seu ajut, si és que els calia. I les mores, animades per promesa tal, ja no tingueren espera i, a la nit immediata assassinaren l'Alcaid mestre dormia i per sorpresa també occiren els minyons que muntaven guàrdia.
Aleshores, poca feina tingueren els nostres, puix que les dames mateixes lliuraren el domini del Castell a les forces cristianes.
Això, segons el cronista dels Comtes, ocorregué a l'any de gràcia de 723, no sabem si abans o després de l'aventura dels bous de banyes flamejants.
Sia com sia, per aquest relats podem veure com anaven les coses en aquells primers anys de la Reconquesta i com pels embats de la guerra podia canviar de mà una Fortalesa situada en un lloc avançat.

EL COLOR DE LES PARETS DEL CASTELL

El cimal de la Tossa de Montbui sempre s'ha ressentit de manca d'aigua, Aquesta insuficiència s'ha procurat de pal·liar amb la construcció de cisternes. La que ara serveix, tot i que ve de temps molt remots, encara avui fa el seu servei. Així doncs, l'aigua que cau del Cel en dies de pluja, ben encaminada es va encabint dins l'enjub que data de l'època visigòtica. Però no n'hi a prou de recollir la pluja: aquestes aigües s'han de saber tractar degudament bo i tirant-hi calç viva, ferrallots i sofre per tal que no es corqui i, a més, s'ha de tenir bona cura d'aprofitar tan sols la pluja dels dies bons, perquè tothom sap que hi ha unes temporades que l'aigua no fora potable. És clar que a més de la cisterna també s'han construït altres pous per recollir tota l'aigua que calgui, sia el temps que sia, però això si, aquesta, tan sols es pot usar per rentar, mai per beure ni per cuinar.
Aquesta circumstància, la de la sequera, també ha donat lloc a diferents llegendes, per exemple, segons el dir del poble, mentre construïen el Castell, transcorria un any de gran sequedat; tal fou així que els paletes no podien treballar per manca d'aigua. En canvi, la collita de vi fou tan abundant en aquella anyada, que no tenien prou botes per posar-lo. Aleshores, els paletes, quina l'en fan: com que la construcció del Castell era tasca que urgia de gran manera, es posaren a pastar el morter que havia de reblar aquelles pedres amb vi de la collita i es veu que van quedar més fortes que les altres. Si algú s'ho mira bé, tot i que es troba molt ennegrit pel temps, encara veurà com aquella argamassa conserva el to rosat que el color del vi li va donar

LA LLEGENDA DE LA MALLOLA

Un relat de Anjo Laví

Sant Mallol va néixer a mitjans del segle XIV a Sant Sadurní. Al seu pare, un poca pena, curt de gambals i vinater d'ofici, no se li acudí res més que anomenar Mallol al seu primogènit, pensant que amb aquest nom "Mallol-vinya nova" el seu fill donaria una empenta al negoci familiar i tindria futur dins del gremi dels vinaters.
El cert és que la infància d'en Mallol no va tenir res d'exemplar. En Mallol fou aviciat, fatxenda i prepotent. Anava al mercat, carregat de vi per vendre però li agradava jugar i mentre es feia el tifa alçant el porró per beure a galet, sovint li escuraven les butxaques. Ara que amb les dones tenia un dó especial... tant se val que fossin menudes, grasses o peludes, que un forat és un forat! i fent content més d’un cornut, ves a saber la de casades estèrils que va fer fructificar!
Tantes vegades va tornar al mas familiar amb un bocoi per calçotets que el seu pare, veient-se la ruïna a sobre, li va posar una taverna i se'l va treure de casa.
La taverna d'en Mallol va tenir una certa anomenada. Va ser freqüentada per dones de mala vida, busca bregues, gentussa de mal procedir i escapolits de la justícia. I què voleu? amb tant mala companyia i envoltat de mala gent, fou del tot natural que engegués el negoci a dida i es lligués a una colla de facinerosos, per aplicar-se al bandidatge i a sembrar el terror pels camins.
Com tots sabeu, en aquell temps el camí Ral que anava a Santa Coloma era molt circulat. El freqüentaven nobles senyors, traginers, ramats de xais, l'autobús de línia... i el millor de tot: els jueus del call de Santa Coloma que sempre duien la bossa plena.
Tanta fama tenia aquell indret que en Mallol i els seus homes s'hi van establir per dur vida de bandolers.
Però un dia la van fer grossa. Van entrar a robar a una petita esglesiola que hi ha al costat del restaurant "Sesoliveres", fora muralles de ciutat, gairebé tocant el terme de Jorba i no respectaren ni el més sagrat.
Al vespre es repartiren el botí… Per allò del morbo, en Mallol va voler fer un traguet de vi de missa amb el calze robat al mossèn de Sant Jaume. Se l’acostà a la boca, va xarrupar xuclant el vi i quina fou la sorpresa de tots quan el calze, amb una veu més aviat prima i més pròpia d'un setrill que d'un calze, digué:
-Mallol, deixa aquesta vida que portes tan plena de mals de caps. Què no ho veus que t'estressaràs? Agafa una aglà i camina. Un dia et caurà l'aglà, i allí on caigui hi naixerà una alzina. Fes un poble al seu voltant, et tires a la poltrona... i a veure-les passar.
De la sorpresa, a en Mallol li quedà un posat mig de tanoca mig de beneitó que no va perdre mai més. Va agafar un aglà i va caminar... de fet no va caminar gaire, perquè poc abans d'arribar al Saió ja li va caure l'aglà. Es complí la profecia i de l’aglà en va néixer un plançó ple de brolls i ganes de créixer.
Al voltant de l’alzina, amb un cordill i un guix va prendre mides i van sortir unes trenta parcel·les que Déu n'hi do. Ben aviat va córrer la veu que, a una hora i mitja de la vila, un home virtuós anomenat Mallol oferia un tros de cel a la terra i així va ser com de mica en mica arribaren els primers veïns.
Entre tots van fer el clavegueram, van dur pedres i aixecaren la primera casa. Com que era de prova la van fer en un solar destinat a equipaments, però la van trobar petita i ningú la va voler. Així doncs, com que no se'n sortien van demanar ajut a un visionari, mestre d'obres i picapedrer:
-Deixeu-me fer deia el mestre, deixeu-me fer... i així que el varen deixar fer, el mestre els engalipà a cada un una finestra rodona, en nom de no sé què de la modernitat.
Feia tant de goig!
Si n'estaven de contentes les famílies! En quatre dies tothom va tenir telèfons i línies d'internet, un veí que treballava a la FECSA va fer que portessin espelmes per a tothom i així tots van tenir llum.
Els veïns, ben avinguts, es llevaven d'hora al matí i carregats amb galledes, càntirs i gerres anaven cantant a la font de la Tosquella a buscar l'aigua que després es repartia per les cases.
En Mallol, espaterrallat sobre l'hamaca que ell mateix havia penjat de l’alzina, s'ho mirava distret, però l’agreujava d’allò més tant enrenou de galledes amunt i avall. I sense adonar-se'n del què feia, va agafar el calze amb el vi, va fer un traguet i digué:
-Que vingui d'Artés, que passi pel Saió i que a nostres cases entri amb abundor!
Déu meu, quin doll d'aigua! Poder-se rentar almenys una vegada al mes! ja no calia omplir amb galledes la màquina de rentar plats, ni la maquina de rentar roba! Alguns veïns que tenien quatre calerons arraconats sota una rajola es van engrescar a construir una bassa per l'estiu, i hauríeu d'haver vist la cara que feien quan al veí del costat se li escapava un porc i se'l trobaven fent una capbussada a l'aigua de la bassa...
I aquí començà la fama miraclera d'en Mallol, que ja s'ho va veure a venir que amb el temps el farien sant.
Si la verdura era migrada… en Mallol bevia del calze i les mongeteres, els tomàquets, els enciams, els naps, les pastanagues i la resta de l’horta s’enfilava o engrandia de tamany amb una fal·lera i una trempera que més d’un la voldria per…
Quan les gallines no ponien... en Mallol bevia del calze i l’aviram esvalotat ponia ous sense parar, escatainant amb una joia i una alegria encomanadissa que feia goig de veure i escoltar.
Ei! que això no va ser tot… que de la xarrupada que va fer del calze als pollastres se'ls van fer els ous d'or!
Que les herbes creixien arreu i envaïen els parterres que l'ajuntament de Santa Margarida havia declarat zona verda... en Mallol bevia del calze i... òndia! Ja no hi havia vi.
I què va passar?
Els veïns i les veïnes, lluny d'enfadar-se amb en Mallol, van tenir cura, si més no un parell de cops a l'any, que els carrers fossin ben nets. Van entendre allò de "si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit" i mai més li van demanar ajut que no fos consell o paraula sàvia.
Va passar el temps... i un dia, en Mallol ja vellet s'aixecà de la poltrona i va anar caminant poc a poc, cap als contenidors de l'entrada al poble. S'ho mirà des de la carretera, una mica de costat per no veure els contenidors i li va agradar. Es va gratar el cap, va pensar una estona, no massa. I amb la satisfacció que dóna la feina ben feta va clavar un cartell que hi deia: "La Mallola” - Municipi d'Europa.
Diuen que l'endemà els pocs veïns que no feien la migdiada van assistir a l'últim prodigi del Sant i van poder veure com en Mallol, s'enfilava dret cap al cel amb tumbona i tot.

Extret de: http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=442496 a on també Hi trobareu els goigs.

LLEGENDA DE SANT PROCOPI A LA POBLA DE CLARAMUNT

De "Llegendes de la comarca de l’Anoia" de Antoni Moncunill i Torres

Una tarda plujosa del mes de Desembre, dos traginers amb llurs carros carregats transitaven pel camí de Vilafranca en direcció a Igualada, per enfilar d’allà estant la carretera que els havia de portar a Cervera terme de la seva ruta.
Com sia que la caiguda de la tarda els atrapà prop de la Pobla de Claramunt, determinaren de parar a l’hostal per passar-hi la nit. Aconduïts que foren els animals i els carros, es pogueren asseure prop de la llar de foc ben encesa. En bona fe que els convenia el repòs, després de la jornada que havien passa; tot el dia va caure aquell xim-xim tan fastigós i encara que es protegien posant-se un sac al cap, quedaren xops de cap a peus. Quan podien s'aixoplugaven sota la vela del carro, però, sovint havien de baixar, ja que la fanguera els feia molt dificultós el transitar. Més d’un cop se’ls enfonsaven les rodes en els solcs del camí i aleshores havien d’ajudar a sortir-ne. Sortosament, els dos companys anaven ben avinguts i entre l’un i l’altre sortejaven els malastres d’aquell camí tan fangós i ple de solcs. Per això, en acabar aquella jornada tan dura l’escalforeta de la llar els retornava i els eixugava la roba i més que tot les espardenyes.
Així estaven asseguts juntament amb altres dispesers. Mentre esperaven el sopar se’ls acostà l’establer de l’hostal a fer-la petar amb ells. L’establer ara ja era vell, però en la seva joventut també havia manat un carro. Per això li plaïa la conversa amb la gent de la feina:
-          Heu arreplegar un mal dia minyons!
-          Ja ho podeu dir ja padrí. Us asseguro que no les podeu pas sospitar les trifulques d’una jornada tan pijarrosa. Cada mitja hora has de baixar del carro i per poc que badis ja t’has ficat en una rodera i la feina es sortir-ne! Amb dies així valdria més no moure's de casa.
El company corroborà: :
-          Tens tota la raó, puix que passàvem el Coll de Mata, se m’ha enfonsat una roda i m’he quedat encallat. Sort d’anar junts amb aquest que m’ha ajudat, que si no, no en surto pas.
-          A l’hivern és mala feina la vostra...
-          A l’hivern i a l’estiu. L’un cop el fred i la humitat t’atropellen, però a l’estiu, aquell sol que cau com un plom i la polseguera del camí et deixen capolat. Els que no han anat per la carretera, no ho saben pas el que es aquesta feina...
-          Ai, fillets, - digué l’establer - ho sé tan bé com vosaltres; penseu que en la meva joventut, la vaig fer als setze anys, la tasca de rodar per las carreteres. Jo també he rondat per tots els indrets de les nostres comarques i, com vosaltres n’he passat de totes. Només us haig de dir que si vaig coix, com me veieu, és per mor d’un accident de carretera...
-          Caram, com va ser això, padrí?
-          Conteu-nos-ho, conteu-nos-ho...
Tots aquells que com ells, esperaven el sopar també es van apropar encuriosits per a escoltar ço que l’establer es disposava a contar.
-          Doncs la cosa va anar així: Un dia d’estiu, baixant la costa d’Aguiló, m’hi va arreplegar una tamborinada de llamps i trons que esglaiava: l’aigua hi queia per la mor de Déu i fins i tot barrejada amb pedra. Amb el soroll dels trons, els animals se'm varen esverar de tal manera que per més que jo provava d’amansir-los no en vaig poder sortir. Corrien sense fre fins que el carro va saltar a la cuneta i es va quedar encallat en una grossa pedra; sort en vaig tenir, puig això ens va salvar d’estimbar-nos, però a mi el cavall de bares em va rebotre per terra amb tan mala fortuna que amb una guitza em va trencar la canyella de la cama dreta. Només vaig tenir temps d’encomanar-me a Sant Procopi i tot seguit vaig perdre l’esma caient a terra sense sentits. Un pagès que em venia darrera s’adonà de l’accident i em va donar el primer auxili. Sortosament , com molts xàfecs d’estiu, la puja va amainar aviat i el bon home va anar a cercar auxili a una masia propera. La bona gent d’allà em van acollir, van aconduir el carro i els animals i buscaren un pastor que em pogués arreglar les nafres. El pastor devia se molt entès en la feina, però a mi, em va fer gemegar força; em va lligar uns llucs de feixe al volt de la cama i d’aquell moment estant ja vaig poder reposar.
L’amo de la masia, un cop passat el tràngol, envià un propi a casa de l’amo i prompte vingueren a buscar-me i a fer-se càrrec de tot. Ja us asseguro que si no hagués estat per l’ajut de Sant Procopi gloriós, d’aquesta no en surto pas en vida!...
-          Si que us va passar grossa, feu un dels traginers mentre l’altre comentava:
-          I, qui és aquest Sant que jo no l’havia sentit anomenar mai?
-      San Procopi és patró de la Pobla i tots el veïns d’aquest lloc li tenim gran devoció.
-      Jo em creia que el Sant que ajudava els traginers era Sant Antoni dels rucs.
-          És clar que ho és i també l’invoquem, però Sant Procopi és el Patró del nostre poble i la gent de la Pobla per tot pesen en ell. Fixeu-vos, fins i tot ací al menjador de l’hostal hi té la seva capelleta.
-          Bé, parí, aneu-vos refiant dels Sants, a veure si ells us fan la feina.
-          El traginer esclafí en una rialla burleta. El seu company, en veure que la befa molestava l’establer, es va ficar a la conversa per dir:
-          -Bé, home, si tu no creus en els Sants, deixa que els altres hi creguin.
-          En aquell moment entrava la mestressa portant una olla de sopes amb una flaire que trencava el cor. El traginer descregut, bo i advertint-la digué:
-          Tens raó, noi; jo no crec en Sants ni en falòrnies. Jo sols crec en el sopar que ens espera. Això si que dona forces.
Els nostres traginers, juntament amb l’altre gent que s’esperava, es van posar a sopar i ja no es va parlar més de Sants. Acabada la menjada, fumaren una cigarreta i se'n van anar a descansar.
A l’endemà, altre cop enganxaren els carros i havent esmorzat es van tornar a posar en camí. El dia era rúfol, com l’anterior i la carretera encara més fangosa. Tot just feia cinc minuts que caminaven que el carro del renegaire es va enfonsar en una rodera gairebé fins a botó; l’home es va posar fet una fúria cridant i renegant. El seu company li va dir:
-          Be, xiquet; no t’ho agafis tant a la valenta. Espera’t que desenganxo les mules i les posarem al davant de teu carro. Tu posa pedres a la rodera i ja veuràs com aviat sortirem del sot.
El carreter s’apropà a la cuneta per tal de recollir pedres per omplir el solc quan tot d’una s’adonà d’un pedró damunt del qual hi havia una capella amb una imatge de Sant Procopi. En veure’l, digué al company:
-          Mira, ací hi ha Sant Procopi, aquell que va socórrer al matalot de l’hostal. A veure, gloriós Sant, a veure, si ens dones un bon cop de mà i ens ajudes a sortir d’aquest maleït sot. Si n’eixíssim de pressa també creuré en tu i quan torni a passar, et portaré un ciri...
Els traginers es posaren en feina; mentre l’un abrigava els cavalls, l’altre, omplert el solc de pedres, donava la roda, però per més esforços que feren, tot fou debades. El carro ni es va moure. Al moment, el carreter enfurismat es va posar a renegar i a dir dicteris contra el Sant. Tan alta va arribar la seva exaltació que, fora de si, se’n tragué un ganivet i es posà a donar cops a l’imatge cridant com un foll. De sobte va quedar parat; atònit estava veient; de cada cop de ganivet que va donar a l’imatge en regalimava sang!... Va passar els dits per les ferides i constatà que sanguinejaven de veres. Aleshores va caure de genolls molt contrit implorant perdó. Llarga estona va plorar agenollat als peus de la capella; quan s’hagué desfogat es va posar dret i el company l’ajudà a aixecar-se...
Si atònits van quedar en veure sanguejar la imatge, ara restaren estupefactes en contemplar com sense cap esforç, els animals es posaven a caminar arrossegant tranquil·lament el carro.
El cel es va aclarir i el sol lluïa resplendent. Els nostres traginers van anar seguint la ruta resant al Gloriós Sant Procopi i plorant de penediment...