És
difícil trobar entre tots els llogarets i pobles catalans, un
en que no tinguin els més diversos mites típics del
folklore i la cultura popular: des de les ànimes en pena
condemnades a vagar pels camins, o els entremaliats follets que
habiten boscos i camps. Però a la comarca de l’Anoia
és particularment coneguda una curiosa llegenda, en la qual
s'atribueix el nom del riu i de la comarca als temps del patriarca
Noé.
Fou
desprès del Diluvi Universal, al final de quaranta dies i
quaranta nits de pluges torrencials, quant per fi, es tancaren les recloses
del cel i va parar de ploure, encara coberta de núvols
la terra i entre els núvols aparegué un arc de tots els
colors, signe de l’aliança de Déu amb els homes. Noé
llavors va desembarcar amb els seus fills, les seves nores i els
animals que duia a l’arca.
Els
fills de Noé, eren tres i es deien: Sem, Cam i Jafet.
Jafet va
tenir set fills. Des de sempre s'ha considerat que Jafet i els seus
fills van ocupar una zona geogràfica compresa entre el mar
Negre i la Mediterrània per repoblar-la, complint el mandat de
Déu. Un d'ells de nom Thubal o Tubal junt amb d'altres,
caminaren molt de
temps, resseguint moltes terres buscant llocs bons per poblar-los, fins
que
van arribar al nostre país, i van veure bones terres i bons
boscos, i
bones aigües, i bons assentaments; es quedaren aquí, i
per por del que sentien dir del diluvi, s’assentaren en unes
altures
que anomenaren Pirineus; Després,
els fills de Noé li van donar néts al patriarca;
Noé
va venir a la regió mediterrània a veure a Tubal que
l'anava poblant i la va resseguir des de l’estany
de la Font Salada a Salses, fins a les dunes que guarden del mar el riu Segura a Guardamar, i des del riu de les oliveres de nom Cinca a Fraga, fins a la part
mes occidental de les illes balear navegant amb una Arca de nova construcció fins a Maó.
Noé va
anar recorrent i visitant en aquestes terres als seus néts i descendents
que com pare universal de tot el gènere humà li tocava
de veure.
Transcorreguts
84 anys després del Diluvi Universal, Tubal troba unes bones
terres i bones aigües prop d'un riu petit, li agradà el
lloc i es
quedà, es va casar i va crear una família. Tubal va tenir
una filla que en honor a Noé l'anomenà Noela. Al seu
torn Noela es casà amb
el seu propi germà Gal Gafet. Ambdós decidiren fundar
una petita llar prop del riu sense nom. L'anomenaren com a la
noia,
o sia "Noela". Amb el pas del temps el riu Noela es convertí en
Nolla i
després en Noia. Actualment es coneix per riu Anoia. En aquesta
comarca el mateix Noé va plantar les primeres vinyes a
Sant Sadurní i el seu
fill Jafet inicià els primers conreus de blat i altres
cereals a Calaf. Tubal trobà un llac a Capellades, i va plantar
oliveres, arbres fruiters i tubercles i Noela
plantà
ginesta i altres flors i construí els primers jardins. Gal
Gafet plantà guixes, llenties, mongetes i el cigronet de l'alta
Anoia. Res del que varen
plantar ha deixat mai de créixer en aquesta comarca.
|
de "Llegendes de la Comarca de l'Anoia" d'Antoni Moncunill i Torres
Temps era temps, quan els
diables anaven solts per
aquests mons
de Déu, rondant d'ací d'allà porfidiosos,
sempre cercant ocasió d'engalipar els pobres mortals i, si
tan
badaven, fer presa de la seva ànima. Així
alimentaven
les insaciables calderes de l'infern...
En aquells dies remots,
la muntanya dels Moions i la del Castell de la Pobla estaven
ajuntades per un rocam que obstruïa el curs del riu Anoia.
Això feia que des de Sant Procopi fins a
l'indret del
Mili Blanc s'hi configurés un gran estany on s'hi
emmirallava la Serra de Coll-Bas. Aquest embasament,
segons
es conta és el que va donar nom al riu, el qual, en temps
antic es deia riu Aqualata, ,mot
que ve de
la llengua llatina i que vol dir Aigua Ampla, i a fe que l'hi
esqueia aquest nom, puix que la seva amplada anava des dels plans de
Sant Magí fins a tocar les vinyes de Can Titó.
Aleshores , pels verals
on avui es troba la Capella de Sant
Bernabè
hi havia una gran masia que reunia gran quantitat de
boscos i
terres de cultiu, l'amo de la qual tenia fama d'home malcarat i
geniüt. El nostre hisendat, a causa del seu tarannà
irascible, no s'avenia amb ningú. Fins i tot quan va
enviudar,
li van marxar els fills de casa. La
gent
que tenia a treballar, atorrollats pels seus crits, sempre
treballaven de fàstic i, és clar , les coses mai
no
sortien ben fetes. I com sia que l'home
posseïa
tantes propietats i anaven tal mal menades, ni els camps
ni
les vinyes, ni els olivars no produïen la meitat que haurien
pogut donar si aquella terra hagués estat cultivada amb
seny.
I això encara no és tot: el blat mal
conduït, se
li corcava al graner; el
vi se li
tornava agre i l'oli pudent.
Ell, en veure que les
coses li sortien a l'inrevés,
tot
era rondinar i blasmar dels fadrins que tenia llogats; per no res els
tractava de ganduls i mal feiners i fins i tot els
amenaçava
amb una verga. Els minyons, indignats de tan mala avinença,
perdien els estreps i, enutjats, el
deixaven
plantat sense esperar San Silvestre.
Raon així li
havien esdevingut moltes vegades, però el dilluns a matinada
es presentava a la plaça del
poble i
llogava gent nova. Tant, però, sovintejaven els conflictes,
que els pagesos, en veure'l venir,
dissimuladament
s'amagaven. Ell, porfidiós, els anava a cercar
i els
prometia bons sous i bones condicions. A pesar de les promeses, els
jornalers, escarmentats d'altres cops, no hi volien saber res.
Pregava i tornava a pregar,
però ,
de poc li valien les paraules; ningú volia tractes amb un
amo
tan díscol. Se
n'havia d'entornar bo
i maleint la gent i la sang que els aguantava...
Tants
cops es repetien escenes així, que ja no veia
solució a
les seves trifulgues. Un
d'aquells dies,
tornant a casa retut per la malastrugança bo i mastegant
malediccions i paraulotes, caminava d'esma , va
ensopegar en una pedra del camí i va
caure tan llarg con era. Es va aixecar renegant i for a
de si
mormolà: -Maleit
sia!... Tot me surt
malament; si sabés que m'avia d'ajudar, em donaria al
diable!...
El Banyeta, que feia dies
que el vetllava, no esperava altra cosa i tot seguit es va disposar a
complaure a aquell pobre insensat que l'invocava.
Despuntava
el dia, el cel era rogent i es va girar una
venteguera que semblava que s'ho havia d'endur tot. En
arribar
al nostre hisendat a la masia, ja hi va trobar el Banyeta amb
aparença de jornaler que s'esperava davant mateix del portal.
-Vinc a veure si
tindríeu feina per mi , li digué:
-Per tu i per una dotzena
d'homes, tinc feina; si en coneixes algun i vol venir...
-Si ens entenem i em
llogueu a mi, no crec que
n'hàgiu de
menester cap altre, puix que jo sol faig la feina de deu;
si
no, proveu-me.
-Quan vols començar?
-Per què no ho
provem ara mateix?
-M'agrada el teu tarannà
minyó. Mira, ara que el sol encara és baix,
anirem a
regar l'horta.
El minyó va agafar
una aixada i va seguir el nou amo, el qual li mostrà
l'hort i el lloc d'on havia de prendre l'aigua. Quan es
va
posar en feina, l'hisendat va fer veure que es retirava,
però
es va quedar darrera d'un canyar per
aguaitar-lo.
Des de l'amagatall es va
convèncer
de la destresa del
minyó i de
l'afany que posava a la tasca. Bo i
entornant-se'n
a casa pensava: -Em sembla que aquest cop
l'hauré
encertada...
Al cap de mitja horeta,
quan l'amo es disposava a esmorzar,
se li
presentà el jornaler i li diu: -Nostramo, ja teniu
l'hort ben regat; per cert que estava molt
eixarreït. Mireu-vos-les ara, aquelles plantes
tan
emmusteïdes, com han adreçat el cap... Van anar
tots dos
a veure l'hort i efectivament,
totes les
plantes, amb l'humitat del regatge, s'havien eixorivit. Aleshores,
l'amo, sorprès de
tanta llestesa i
satisfet de la feina va dir al minyó:
-Per la meva part ja et
pots quedar, si ens
entenem en els tractes.
-Es clar que ens
entendrem; a mi tot em va bé. Tan sols m'haveu de firmar
aquest contracte.
Aleshores el Banyeta molt
complimentós, treu un pergamí del
butxacó.
L'hisendat li respon:
-Arribem-nos a casa i el
signaré, que ací no hi ha ni tinta ni ploma...
-No patiu, per això,
ja en porto jo.
Ningú sap com s'ho
va fer, però el
fals jornaler ja
sostenia una ploma d'oca de punta molt afinada. Com qui li dóna,
agafa la mà de l'amo i, amb molta llestesa,
però dissimuladament li punxà el
cap del dit
gros bo i dient-li:
-Veieu, de ploma ja en
porto jo i de tinta, més bona i més
vàlida que
la vostra sang no crec que en trobéssim d'alta.
L'amo com encaterinat per
les habilitats del minyó, agafà el
pergamí i
sobre una pedra el va signar sense a
penes
mirar-se'l. Mentre el Banyetes es guardava el document
firmat,
molt complimentós li'n va allargar un altre d'igual:
-Si us plau. Ací
teniu el que jo he rubricat per vós. Guardeu-vos-el;
amb aquest requisit ja estem arreglats.
-Bé, diu
l'hisendat, quan començaràs, demà?
-Per
què hem d'esperar a
demà si
puc començar ara?
-Oidà, així
m'agraden els homes. Mira, ací al cobert hi ha
dalles,
falç i vencills. Pujarem a les feixes altes i
començaràs
a segar , que el blat ja es ros.
-No cal pas que
pugeu vós, ja les sé jo. No son les
llenques que
toquen el camí se la font de la salamandra?
-Les mateixes.
-Doncs no patiu, que es
farà tal com maneu; ja sé l'obligació
jo...
El fals jornaler se'n va
anar molt decidit amb les eines al coll. L'amo
se'l mirava complagut tot pensant que el minyó
era
diligent de veres.
Al cap d'un parell
d'hores, ja tornava atenir el minyó
davant
seu.
-Nostramo, els bancals ja
estan segats i les garbes apilades...
-Què
dius!... Si mai ho havíem fet amb quatre dies i tu tot sol
ho
has fet amb un quart de jornal?...
-Veniu, veniu i
mireu-vos-ho.
L'amo surt al defora i el
Banyeta li va al darrera. De l'era estant va poder comprovar que el
minyó no mentia i, meravellat,
va
afegir tot parlant d'esma: -Es cert, noi, és cert. Ets
lleuger com un dimoni!...
-Ja us ho he dit, que a
mi no m'acabaríeu les
ganes de
treballar. Sou vós el que heu de mirar de no acabar la
feina.
Llegiu, llegiu el contracte...
-Saps què pots
fer?... Vés segant. Tots aquests camps que veus
són
meus; des d'aquell repetjó on comença el bosc
fins al
barranc que trobaràs a l'esquerra, vas seguin tota l'amplada
fins a la riba de l'Aqualata. I si tant t'enllesteixes, darrera del
pujol hi ha els camps de la rasa callosa i els bancals de l'aigol.
Tot es pot segar...
El mosso es tornà
a posar a la feina. L?hisendat es disposava a mirar-se el contracte.
En desplegar-lo pensava:
Es llest el minyó
i pel que veig escriu com un notari. Sembla estrany que faci de
pagès
, tenint com té tanta lletra menuda...
En llegir el document es
va quedar tot parat; el minyó es comprometia a trescar de
sol
a sol mentre li manessin feina.
El dia que
l'amo no sabés què fer-li fer, aleshores el
diable es
podia ensenyorir de la seva
ànima tal com
li havia promès de matinada . El nostre home
restà
esfereït: Aleshores recordà que, efectivament
tornant de
la plaça, en un moment de desesperació havia
invocat el
dimoni!... Ara ho entenia tot. El maligne li havia parat un parany.
Però ell cercaria la manera de sortir-se'n. Potser
sí
que de moment es va quedar sobtat, però aviat va reaccionar
i,
recobrant la confiança en si mateix, es féu el
propòsit
de llitar fins el final.
Per què s'havia
d'acovardir?... La seva propietat era mol gran i hi havia feina
permanentment tots els temps de l'any; segar, batre,
conrear
l'horta, cuidar les vinyes, collir raïms, trepitjar-los,
premsar
la brisa, trasbalsar el
vi, collir olives,
aixafar-les i després tornar a començar llaurant
i
sembrant els camps... I si
això no
fos prou, podria engegar el molí de la farina, podria
esporgar
els boscos i fer carboneres...
L'home un xic mes
tranquil·litzat, pensava: aquest diabló es pensa
ésser molt llest, però aquest cop,
no sap amb
qui se les heu...
Encara estava absort en
aquest pensaments quan es tornà a
veurà
amb el banyeta plantat al seu davant:
-Nostramo
ja teniu els camps segats!...
-Vols dir?... Si hi havia
tres setmanes de feina...
-Doncs, mireu, ja estan
enllestits; i les garberes ben afilerades que a mi m'agrada la feina
ben feta. Sortiu, sortiu a veure-ho.
Realment aquells camps
amb poques hores havien canviat de fesomia .
L'hisendat bo i atordit
va dir:
-Potser que reposis ara,
que no menges tu?
-Nostramo, jo quan em
poso en feina, de bon matí ja estic menjat, begut i arreglat
per tot el dia.
L'amo atordit, va
barbotejar:
-Potser, doncs, potser
que comencéssim a
batre...
-Voleu dir que aneu bé?
Es molt tendre aquest blat. Jo de vós el deixaria uns
quants dies que s'assequés a sol i serena.
El diable tenia raó.
Aquell blat no estava a punt per la batuda. Però
ell li havia de manar feina:
-Tens bon cap, noi; saps
què farem per esperar que el blat es posi a punt? Doncs
esporgaràs els boscos i després farem carboneres.
Pren
la destral i passa al davant,
que
t'ensenyaré les pinedes i els alzinars...
-No cal que
pugeu vós a la serra, ja sé quins
són els
vostres boscos. No veniu que
aquestes
contrades les conec com el palmell de la mà! Resteu a casa
tranquil que es farà tal com maneu. Vaig per feina...
El minyó amb la
destral al coll, se'n puja
cap a la serra.
L'hisendat es creia que la tasca del bosc
fora molt llarga, però,
a mitja
tarda ja se'l torna a
veure al davant
repetint la mateixa cançó:
-Nostramo, la feina que
m'heu manat ja està llesta. Què voleu fer
més
ara?...
-Ja has esporgat tots el
boscos?
-Sí...
-Mira que son molt
grans!...
-Tots estan enllestits,
els de l'obaga i els del solei i els de sota la cinglera.
-Doncs, talla el brancam
a mida, fes-ne carboneres i cala-hi foc.
-També està
fet, nostramo; si això és la meva feina
preferida.
Guaiteu, guaiteu les fumeroles com s'enlairen...
Sense acabar-s'ho de
creure, l'amo va sortir a l'era i espaordit veié totes
aquelles columnes de fum escampades per la serra... Aleshores
sí
que el nostre home ja començava a estar esverat. Tot just
era
mitja tarda i es podia dir que hi havia acabat les tasques... Si abans
estava desorientat ara ja es començava a veure perdut.
De sobte se li aclariren
els ulls i con si li vingués una idea lluminosa es va girar i
assenyalant amb la mà estesa cap a llevant va
dir al
Banyeta:
-Veus aquestes dues
muntanyes que tenim al davant?
-Sí.
-Veus aquesta filera de
roques que les ajunta i que obstrueix el
pas de l'aigua?
-Sí.
-Doncs vés i
destapa-les si pots, i fes que l'aigua corri riu enllà. El
diable se'n va anar,
aquest cop sense cap
eina.
Van passar un parell
d'hores. L'hisendat ja es creia que havia atrapat el maligne i que de
la feina que li havia manat, no se'n sortiria així com
així.
Bon xic assossega, el nostre home es va posar a sopar sense gaire
gana. Després se'n va
anar a dormir,
però no podia aclucar l'ull.
Al defora es va girar una
forta tempesta; llampegava i
tronava sense
parar; el vent xiulava com un maleït i l'aigua queia a bots i
a
barrals. Més endormiscar. Però al bell punt de la
mitjanit, un tro estrepitós el va desvetllar.
S'aixecà
del llit esverat, obrí la finestra i a la claror dels
llampecs
va veure com l'aigua de l'estany
s'escolava
precipitadament per la bretxa que el diable havia obert...
Esmaperdut i horroritzat,
cridant com un foll, es va posar a córrer boscos endins
cuitant d'amagar-se, però al seu darrera ja hi anava el
Banyeta rient sinistrament amb el contracte a les mans.
Ningú
no ha sabut mai més res d'aquell hisendat que es va vendre
l'anima al diable; hi ha però qui assegura que en las nits
de
temperi, en les barrancades del Puig d'Aguilera, encara s'hi senten
ressonar els planys d'aquella pobla ànima condemnada
juntament
amb el ressò de
la rialla
esglaiadora del Maligne...
A l'endemà el dia
va despuntar serè i lluminós com mai; feia una
hora
quieta torbada, tan sols, per la fressa
que
feien els pardals i les orenetes xisclant i volant cel amunt i cel
avall sense parar. Tots el veïns de l'encontrada contemplaven
meravellats el canvi que en una nit havien experimentat aquells
paratges. De la majestàtica amplada d l'aigua d'abans, tan
sols en restava el llot...
Ara, centúries més
ençà, al bell mig del fondal hi passa, mansament,
un
corrent d'aigua cristal·lina. Del mur de roques que abans
junyia els dos pics no en queda ni rastre, però la muntanya
de
l'esquerra, abans de corbes molt
suaus,
d'ençà d'aleshores, s'hi veuen tres
geps
encastats: són les
tres rocasses
gegantines que el diable va arrencar de la muralla que aturava
l'aigua per precipitar-les sobre el faldar de la serra. D'aquell dia
estant, de la susdita muntanya, se'n diu Els Moions i d'aquell indret
conegut com Aqualata, ara, juntament amb les terres del seu entorn i
de les serres que l'envolten s'anomena La Conca d'Òdena i al
bell mig, tocant a l'aigua d'hi asseu la industriosa ciutat
d'Igualada.
|
En
un
viatge que feia Sant Jaume d'Ilerda, (avui se'n diu Lleida) a la
ciutat de Jespus (ciutat romana ubicada al costat del que és
avui Igualada) situada a la riba del riu Anoia. El sol feia estona
que s'havia post i la foscor ho anava envaint tot, Ell ja pensava en
ajocar-se i passar la nit dessota d'un arbre, però tenia una
set que l'abrusava i l'aigua de la carabasseta feia estona que se li
havia acabat. Per això anava caminant amb
l'esperança
de trobar una font. Tot d'una li semblà sentir la remor d'un
raig d'aigua i deixant el camí
s'adreçà cap el
lloc d'on venia el sorollet. Desprès de cercar un xic, prop
d'unes oliveres, va descobrir la font. Va beure fins sadollar-se i es
llevà les sandàlies, bo i ficant els peus embutllofats sota
el
reig de la font. Així passà una bella estona
contemplant el firmament estrellat i lloant a Déu creador de
tanta bellesa. Reposant a pleret, aplacada la xardor i alleugerit de
la RABIOR DELS PEUS, el bo de Sant Jaume s'encomanava a Déu
com cada vesprada; els ulls se li van anar tancant i es va adormir
beatíficament.
Aquella
nit la va passar somniant i el somni fou bell, poètic,
encisador...
La
visió onírica li mostrava una mar d'altes i
encrespades
ones d'enmig de les quals m'emergia una gran massa rocosa, un bloc
sense forma concreta; a mida que sobreeixia la muntanyota s'anaven
retirant les aigües fins a desaparèixer del tot.
Aleshores es va girar un ventijol que remorejava com una
música
i al seu compàs s'apropà una munió d'angelets
lleugers,
bellugadissos, que es posaren a treballar damunt de la roca.
Feinejaven amb tanta harmonia que més que un treball semblava
una dansa. Els que més fressa movien era un equip que anaven
armats amb serres d'or i vet ací que serrant, serrant,
afaiçonaren la massa, la qual adquiria un perfil tan joliu
que
aquell bloc bastard s'anà va transformant, de mica en mica en un
conjunt de roques d'airós perfil. Darrera dels que serraven
vingueren els jardiners, plantant arbres i sembrant arbustos i
floretes boscanes i tots els altres angelets ajudaven a feines
auxiliars. Vet ací, doncs, que amb aquell ritme tan gentil
aviat van enllestir la feina. Però, entre el serrar dels uns
i
el remoure la terra els altre, la pols tot ho envaïa;
aleshores
cridaren la pluja del cel, amb la virtut de la qual aquella
polseguera s'esvaí i el paratge esdevingué bell,
net,
polit i tapissat de verdor...
Un
altre estol de serafins, s'apropà , portant un setial d'or
massís que col·locaren al bell mig del rocam. Un
cop
emplaçat el Tron, per entre mig d'aquells camins encatifats,
aparagué majestuosa la Verge Maria amb el seu Fillet als
braços i s'assagué al Soli que amb tanta
devoció
obraren els esperits celestials. Els angelets llavors, voleiant es
col·locaren al seu entorn bo i teixint una corona de
glòria
a llur Regina, Sobirana de Cel i Terra.
En
somnis, Sant Jaume, contemplava extasiat tan bell apoteosi quan de
sobte se sentí agafat per poderosos braços que se
l'emportaven espais enllà fins a deixar-lo al pedestal
mateix
de la Senyora. La verge el rebia somrient bo i aixoplugant-lo sota el
seu mantell blau mentre ell, amb gran reverència li besava
els
peus... Aleshores Sant Jaume es despertà, justament quan el
somni més li plaïa...
S'aixeca
a l'hora que apuntava l'alba: es fregava els ulls per a deixondir-se
quan mirant a la llunyania va quedar desconcerta; no sabia ben
bé
si encara dormia o si realment estava despert; a l'horitzó i
a
contrallum del sol ixent, s'hi dibuixava la silueta de la mateixa
muntanya que havia somniat... Sí, sí, no hi havia
dubte; a mida que es feia clar identificava la seva forma, el seu
color i el seu encis misteriós!. Embadalit se la mirava quan
s'escaigueren a passar uns camperols que li donaren el bon dia; ell
els tornà la salutació mentre els preguntava:
-Digueu-me,
bona gent. Quina és aquesta muntanya tan bella?
-Es la
muntanya de Montserrat.
El sant
baró anava de sorpresa en sorpresa, si parat havia quedat en
veurà la muntanya, més hi restava en saber el seu nom.
Montserrat, pensava; intuïa que aquelles roques eren un recer
escollit per la mateixa Verge per convertir-les en escambell de la
seva glòria!... El despertà del seu encantament
la veu
d'aquells pagesos que li deien:
-Es veu
que sou foraster, vós, puix a set hores a la rodona tothom
la
coneix. No veieu que és tan diferent de les altres!...
-Si soc
foraster, digué ell com parlant d'esma. De terres molt
llunyanes, més enllà de la mar. Ja més
refet
continuà. I, digueu-me, és molt lluny la ciutat
de
Jespus?
-A bon
pas hi ha mitja horeta. Què per ventura hi aneu?
-Allà
am dirigia.
-Doncs,
si us plau la nostra companyia hi podem anar junts: nosaltres
també
hi anàvem...
Vet ací
que es posaren a caminar vers la ciutat i pel camí tot fent
conversa, Sant Jaume ja els va sortir a parlar de la Divinitat de
Crist de l'excel·lencia de la Doctrina. Com podeu veure
l'Apòstol no perdia el temps.
Així
s'inicià l'Evangelització de Jespus
|
Fa molts anys habitaven
al castell de Tous els senyors feudals i no tenien la
satisfacció de sentir les rialles d'un infant a la seva
llar. Com tots els senyors de l'època organitzaven caceres.
Un dia, trobant-se a la Fou, veieren entre l'herbatge la silueta d'una
cérvola blanca i per més que intentaren
d'aconseguir-la sempre s'escapava. Un cop el senyor la va poder
acorralar i quan creia tenir-la va trobar a més de la
cérvola una dolça criatura i se
l'afillà. Passaren molts anys i es convertí
¡ en una formosa noia. Era 'atracció dels joves
nobles de la rodalia però ella els defugia dient que
només es casaria amb el galant que aconseguís
caçar la Cérvola Blanca Un jove que li tenia el
cor robat afirmà amb veu alta: -Senyora, jo prometo, per
dintre d'un any, caçar la Cérvola Blanca per
poder obtenir del meu amor la gràcia.
El jove incansablement la buscava, a vegades se li apareixia
però li tornava a desaparèixer misteriosament.
Fins que un dia passejant-se per la Fou se li aparegués un
vellet que li digué que l'ajudaria a caçar la
Cérvola Blanca si ell li donava l'anima. Ell
acceptà; el vellet desaparegué per on es avui en
dia la Cova del Diable. El jove tot seguint les instruccions del
vellet, que era el dimoni en persona, anà al lloc indicat.
En aquell mateix instant se li aparegué la
Cérvola Blanca; ell aprofitant l'ocasió li
tirà una sageta i va ferir l'animal. Perseguí amb
totes les seves forces la Cérvola però aquesta
s'amagà entre els matolls. El seu perseguidor, feu el mateix
i travessant l'obstacle, veié la figura de la noia que ell
estimava. Va guarir la Cérvola ferida i llavors ell li
digué que havia complet com a cavaller. Ella, en
conseqüència, va respondre-li que
demanés el que vogués. El jove li
demanà que fugissin del món i visquessin junts
per sempre. Havent dit això el toll
s’obrí i els va engolir.
|
Diu la llegenda que hi havia al castell de
Tous una senyora capriciosa i llaminera molt difícil d’acontentar: de tan
acostumada que estava al luxe i a la bona vida, qualsevol refinament li
semblava poc.
La bona taula era la seva perdició. Només
volia exquisitats.
Entre els àpats opulents i les disbauxes que
els seguien, semblava com si la senyora tingués riqueses sens fi. Als pobres
cuiners els tenia martiritzats.
Però hi va haver un cuiner que li durà una
mica més que els altres: li havia fet descobrir que els cervellets de canari
eren boníssims. Però tan bon punt comença d’escassejar aquest aliment tan rar,
la feina del cuiner es va acabar.
Un altre, li serví un deliciós suquet d’ossos,
molt ben amanits. Quan li preguntà què era el que li donava aquell gust tan bo,
el cuiner respongué: “Es el moll de l’os de bens negres, només de bens negres”.
Des d’aquell dia sols volia aquell menjar, i cap altre la satisfeia. Primer
s’acabaren els bens negres dels seus ramats, després els bens negres de les
seves contrades.
Tan difícil es feia de trobar-los, que la
senyora del castell va acabar tots el seus recursos, va haver de vendre moltes
possessions i empenyorar-se per tots costats. Aviat es va arruïnar. I els seus
creditors es quedaren amb les poques propietats que encara li pertanyien.
En tal situació i desposseïda tot, es veié
obligada a demanar caritat anant de casa en casa per poder malviure. Voltant
per les masies que un dia foren seves, es diu que en una d’elles la mestressa
li donà un crostó de pa i unes nous.
Era tanta la gana que duia endarrerida, que
mentre menjava aquell pa amb nous les llàgrimes li vingueren als ulls. Quan li
preguntaren que li passava, ella digué, planyent-se del seu infortuni: “Si
hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui fora la senyora de
Tous”.
Una constatació curiosa és que, quan parles d’aquest fet amb qualsevol
persona de les masies del poble, et fa saber, molt cofoi, que era a casa seva
on van donar el pa i nous a la senyora del castell de Tous. I és que les
llegendes, quan arriben a certa distància en el temps, es tornen propietat de
tothom.
Del
llibre: Tous mil anys d’història.
* Sembla que es tracte de Beatriu de Vilanova (Segle XV) quan el baró de Tous marxà a la guerra i deixà la seva filla sola.
|
Sens dubte, el símbol més important del Bruc i segurament el mes conegut de l'Anoia a fora és el mític Timbaler del Bruc. Diuen que estant Catalunya ocupada pels francesos a principis del segle XIX, un jove xiquet del poble que anava amb els pocs efectius locals, va començar a picar i a repicar el timbal amb totes les seves forces prop de Montserrat. El so que va fer es va anar multiplicant pel ressò de les muntanyes fent pensar als invasors que un gran exèrcit els esperava i van fugir. Aquesta llegenda es basa en la derrota que tropes anoienques infligiren als francesos l'any 1808 al Bruc. Una estàtua a l'entrada del poble, feta per Frederic Marès el 1952 ho recorda.
Diu un acudit que per culpa d'aquest fet, a hores d'ara som espanyols i no francesos.
|