Els primers indicis d’assentament humà dins del
terme de Santa Margarida de Montbui daten de l’època prehistòrica,
consolidant-se el seu establiment en època ibèrica i sobretot en època romana
-la vil·la romana del pla de la Torre i les excavacions fetes als voltants de la
font del Bufó- avalarien el procés de romanització d’aquest indret. Pel que fa a
l’edat mitjana, el poblament d’aquesta zona cal datar-lo em la primera meitat
del segle X. Segons Antoni Pladevall el primer document que es troba data del
936 i es tracta d’una venda de terra. Montbui és en aquesta ‘poca -segle X-
límit de la Marca juntament amb els castells de Miralles, Queralt Roqueta, etc.
fortificacions totes elles que donen estabilitat al repoblament. Si bé el comte
Borrell II, havia atorgat al bisbe Ató de Vic la jurisdicció d’aquestes terres
per tal de repoblar-les (960), serà el seu successor Froià qui consolidarà
aquesta tasca. Són d’aquesta època el castell i una part de l’església que avui
encara hi ha al cim de la muntanya de la Tossa. De tota manera el repoblament
definitiu no es farà fins el segle XI, un cop passades les ràtzies sarraïnes i
unes temporades de fortes secades que van perjudicar molt aquesta contrada. És
durant aquest domini jurisdiccional de Vic quan trobem les primeres noticies del
poblament del pla. En el segle XII es cita, en una venda, uns terrenys que estan
propers a “S. Columbam de Muntbuin”. Tenim aquí per primera vegada el nom antic
d’aquesta població: Santa Coloma de Montbui. Uns segles despès -segle XV- el
nucli de Santa Coloma de Montbui (avui Santa Margarida) tenia ja consolidat el
carrer Major, el de Dalt i la plaça de l’església. Era el centre indiscutible de
la jurisdicció feudal que ja havia abandonat el cim de la Tossa. Durant tot el
segle XVI hi hagué un creixement demogràfic important tot i les males collites i
les epidèmies, Com a mostra d’aquesta etapa de creixement podem citar la
construcció de l’actual església que es va començar l’any 1600 i que va acabar
l’any 1606. Diu la tradició, que havent de fer-se l’Església nova, la baronessa
de Montbui, que s’anomenava Margarida va prometre que si el poble prenia a Santa
Margarida per patrona, pagaria l’altar major. Es en el segle XVII quan el nucli
de Santa Margarida es consolida com més poblat, superant la població disseminada
del terme que sempre havia tingut un pes demogràfic, molt important. L’any 1633
hi ha transferència de la jurisdicció al llinatge dels Montbui, família que
havia exercit des del segle XIII la castlania de la zona, emparentada amb els
Lanuza, la branca aragonesa dels quals l’any 1661 el rei Felip III havia atorgat
el títol de comtes de Plasència. La presencia dels comtes de Plasència es
notable a Montbui durant els segles XVII i XVIII. D’aquesta època es la
construcció de la Casa Gran; un edifici que pel seu volum encara avui es
singularitza sobre el conjunt de construccions del nucli antic. Igualment es
deuria a ells la construcció d’un rec, què porta aigua des de ca l’Alemany fins
el poble i permet el regatge. Durant el segle XVIII la jurisdicció de Montbui
passà, per successió, als marquesos de Dos Aguas, llinatge del País Valencià,
que exercí la seva potestat fins a l’aplicació de les lleis abolicionistes del
segle XIX. L’obertura de la carretera Igualada-Valls l’any 1895 apropà el nucli
de Santa Margarida a la capital de la comarca i comportà que el poble de Montbui
es desenvolupés tenint aquesta carretera con a eix principal.L’economia del
poble de Montbui havia estat tradicionalment agrària -tot i que es t’
constància, sobretot en el segle XVII, de la instal·lació de molins-, però a
principis de segle s’hi instal·len dues fàbriques de filats i una de cotó. A tot
això cal afegir els avantatges de tenir una xarxa de distribució domiciliària
d’electricitat l’any 1922, afavorida per la instal·lació, prop del poble, d’una
central transformadora.
