HISTÒRIA
DE LA TOSSA
Els
precedents històrics més antics que s'han trobat al cim
de la Tossa daten de l’època ibèrica i
corresponen probablement a la tribu dels lacetans. Superficialment, i
gairebé‚ per tot arreu, s'ha trobat fragments de
ceràmica que han ajudat a datar els primers assentaments al
cim de la Tossa. Amb‚ s'hi a trobat ceràmica romana,
encara que en petita proporció respecte a la 
ceràmica
ibèrica . A part de aquest indicis mencionats anteriorment, la
historia de la Tossa de Santa Margarida de Montbui va molt lligada a
la reconquesta i, molt concretament, a la línia fronterera que
seguia el carener de la Serra de Queralt, coneguda com la Marca
Hispànica. La Marca Hispànica, conjunt de castells
construïts per fer front als atacs sarraïns, arribà
a partir del segle IX (885), als límits del riu Llobregat. és
durant aquesta època que els comtes de Barcelona, propietaris
d'aquestes terres, fortifiquen els cims per poder fer arribar així
els seus dominis fins el Gaià. Era habitual que en las zones
frontereres els habitants ocupessin antics poblats iberoromans i que
els comtes i el seus col·laboradors volguessin consolidar
aquestes noves posicions frontereres omplint-los de castells i
fortificacions. A final del segle X (970), els comtes de Barcelona
varen donar el territori de Montbui, juntament amb el de Tous, al
bisbe de Vic, Froià, amb la finalitat que aquest s’encarregués
de la repoblació de la zona. Amb tot, la construcció de
la torre i la fortificació definitiva, i amb ella la
repoblació, no es farà fins després de la
incursió d'Al-Mansur, l'any 987. Aquesta construcció es
paralitzà a causa d'una gran sequera (990) que comportà
un despoblament de tota aquesta zona i l’emigració dels
seus pobladors més enllà del Pirineus. Pel que fa doncs
a aquesta època altamediaval el
resultat de les excavacions ens evidencien aquesta primitiva
activitat repobladora del cim de la Tossa i el posterior abandó
de les terres a finals del segle x. Ja en el segle XI, i durant una
època de relativa tranquil·litat les fronteres, l'abat
Oliva atorgà les terres de Montbui al levita (diaca) Guillem
de Mediona, el 4 de novembre de 1023, amb l’obligació de
reconstruir-lo i repoblar-lo. El levita Guillem havia aconseguit
aquestes terres de mans del bisbe Oliva de Vic permutant-les amb les
del castell d'Aguilar que aquest posseïa a la plana de Vic. Les
obres de reedificació de l’església i del castell
devien haver acabat ja l'any 1032 tal com es desprèn del
testament que Guillem de Mediona dictà en aquesta mateixa
data. Per aquesta finalitat Guillem de Mediona deixà una
moneda d'or. A partir del segle XII, el senyoriu de Montbui passà
a mans del domini dels vescomtes de Cardona i d'aquest als comtes de
Plasència l'any 1633. Cal destacar el parentiu dels cavallers
de Montbui amb la branca catalana dels Lanuza, nobles aragonesos els
quals l'any 1611 el rei Felip III atorgà el títol de
comtes de Plasència. Durant tot aquest temps poca cosa devia
canviar al cim de la Tossa. L'escassa vitalitat de l'església
va fer que aquesta no es veiés pràcticament alterada.
Només cal mencionar l’afegitó d'un campanar
d'espadanya carregat sobre el mur de reforç a la paret de
ponent; l'adovellat del portal d'entrada obert a migdia i, a partir
del segle XVI, la construcció de la capella del Roser en la
part nord de l’església. Pel que fa al castell aquest
quedà abandonat i es convertí en pallissa dels
anomenats castellers. El canvi històric mes important pel
conjunt es donà a partir del 1614. Com a conseqüència
de la nova església construïda al pla, la Tossa deixà
d'ésser parròquia i passà a ser sufragània
d'aquesta. Degut a aquest fet, a poc a poc, va perdent importància,
restant, durant algunes èpoques, abandonada. Es per això
que l'església es va conservar sense els típics canvis
propis de l’època barroca que es donen en altres indrets
de Catalunya. Podem dir que arribà gairebé intacta fins
a finals del segle passat, època en què s'hi f‚u
un revestiment interior de guix que tapà les columnes que
sostenen la volta sota l'aspecte d'uniformes pilastres i s'unificaren
les voltes, desnaturalitzant-les. Passat el 1939 es començà
a pensar en la restauració, la qual fou duta a terme per
l’Associació d'Amics de la Tossa i la Diputació
de Barcelona. El maig de 1940 es començà la primera
restauració de la Verge, desmantellant-la dels vestits
postissos i tornant-la a la seva forma genuïna. Uns anys
desprès, el juny de 1949, s'arranjarà la teulada.
L'abril de 1954
comença el desenguixat de les pilastres
quedant al descobert les actuals columnes. Uns mesos després,
Eduard Junyent visità les obres i s'encarregà de tirar
endavant el projecte d'escatat de l'església. El 26 de maig de
1956 es desmuntà l'altar major de la Tossa i passà a
l'església parroquial del poble. També s'hi posà
la imatge de la Mare de Déu del
Roser que fins aquella data havia estat a l'església de la
Tossa. Entre 1957 i el 1958 es féu la restauració total
de l'església: es refan els arcs antics tocant al presbiteri,
la sagristia nova, el carener de pedra de la teulada, es treu
l'escala exterior que pujava al campanar i l'aixopluc adjunt, i totes
les edificacions del cementiri amb la finalitat de deixar al
descobert els absis i la resta de l'església. L'any 1960
s'arreglà el presbiteri i s'habilità com a sagristia la
capella del Roser. L'any següent, el 1961, es començaren
les obres d'arranjament de la casa i la restauració dels
absis, desproveint-los de les edificacions annexes al cementiri que
els tenien completament tapats. L'abat de Montserrat, Dom Aureli
Escarré, consagrà l'altar major el 28 de setembre de
1961. Quatre anys més tard es va netejar i consolidar la
cisterna prop del Salt de la Donzella, datada del mateix temps de
l'església (segle X). Presenta volta de canó i escala
per baixar-hi. A finals de juny, es féu la inauguració
de l'escala que puja a la plaça del davant de l'església.
L'any 1969 es beneeix la campana Margarida-Laura-Elisenda (la grossa)
i vint anys després la Maria-Maria Glòria-Emilia
(la petita). Entre novembre de 1974 i l'abril de 1976 comenta
l'arranjament i consolidació del castell. Uns anys mes tard,
el 1991, es fa la consolidació i refermat de l'antiga muralla
del segle X situada a la part de migdia del castell.
