Ningú
ha pogut saber fins avui dia l'origen primitiu d'aquesta imatge, però
es diu que uns pastors (pastors son sempre els qui troben les verges
amagades) veien caure d'estels forta pluja en arribar el capvespre
dels dissabtes i sentien uns cors de veus tan pures que semblava que
els àngels hi cantaven. Un bon dia els minyons
van decidir-se, i deixant a redós
els xais i cabres se'n van, a pas de bou, a
veure què era tot allò de les
llums i les cantades que feia tant de temps que es repetia i que ja
quasi bé els amoïnava.
De lo que va passar, con
cosa certa fins el present ningú n'ha donat constància;
però sembla que els pastors, van anar cercant per garrigars
i marges varen trobar una cova, i entrant dintre hi sentiren com cors
de veus llunyanes, mentre que pels racons i
per la volta serpejaven follets i llums estranyes. Ja en varen tenir prou;
giren l'esquena i agafant llurs remats se'n
van a casa, ho conten als demés pastors, als veïns, a la
mestressa, als boços
i criades, i els deixen convençuts del fet insòlit, i
acorden tots, que és un miracle.
Fugint d'Ausona perseguit
pels moros, el sant bisbe Gotmar sojornava a la vila de Manresa mig
lliure, mig esclau, quan va ser sabedor, per un prevere, dels fets de
Montserrat. Va rumiar-s'ho un xic, va decidir-se, i l'endemà
al llevar-se, acompanyat d'uns quants se'n
va, per veure si en tria l'entrellat. Arriben a la cova, i allí
en terra, en un racó, al entrar, varen trobar una verge força
guapa amb un infantó al braç; tenia tot l'aspecte d'una
pobra i anava a peu descalç, mes la seva faç bruna
resplendia con un diamant brillant.
Gotmar va dubtar un xic,
però l'agafa i se'n vol tornar avall
amb l'intent d'emportar-se-la a Manresa i
cap a Vic més tard, quan en arribar
al lloc a on madona té el domicili actual la imatge es va
tornar talment feixuga que va fer dir a Gotmar: "No puc aguantar
més, minyons; me sembla que de plom s'és
tornat." Prou va provar aquella
gent devota de seguir endavant: madona es va quedar allí,
tossuda, i tots mig astorats. El bisbe llavors fa: "Germans
caríssims, el Cel ens dona senyal; la verge deu haver posat
afecte en aquest afraus,
ella sabrà perquè;
però jo des d'ara la hi deixaria estar. No la sacsegeu mes,
que si aquí es queda ‚s perquè
el lloc li plau. Fem-li aixecar, incontinent, un temple decent i
força gran i el temps farà el demés; dem-hi una
empenta, i la fe florirà com floreixen pel maig les ginesteres
al cim d'aquest penyals.
Així ho diu: La Nova
Guia de Montserrat de Frederic Gironella.
VIROLAI
Rosa d'abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il.lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al cel.
Amb serra d'or els angelets serraren eixos turons per fer-vos un palau: Reina del Cel que els Serafins baixaren, deu-nos abric dins el vostre mantell blau.
Alba naixent d'estrelles coronada, Ciutat de Déu que somnià David, a vostres peus la lluna s'és posada, el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d'Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora, sense veure mai els cims de Montserrat; en terra i mar oïu a qui us implora, torneu a Déu els cors que l'han deixat.
Mística font de l'aigua de la vida, ragueu del Cel al cor de mon país; dons i virtuts deixeu-li per florida; feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen! ditxós el cor que s'obri a vostra llum! Roser del Cel, que els serafins voltegen, a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona, Arbre d'encens, Palmera de Sion, el fruit sagrat que vostre amor ens dóna és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història i és Montserrat el nostre Sinaí: sien per tots l'escala de la glòria eixos penyals coberts de romaní.
així ho va escriure: Jacint Verdaguer
Festa del Bisbetó:
Pels volts de Sant Nicolau, patró del infants,
l’escolania de Montserrat celebra una antiga tradició nadalenca d'arrel
medieval: escull i consagra un "bisbetó" d'entre els escolans
nouvinguts que exercirà, per un dia, de màxima autoritat dins el monestir i
presidirà totes les celebracions posteriors.
Origen de la celebració
La Festa del Bisbetó de Montserrat participa del conjunt de celebracions
pre-nadalenques que es caracteritzen per la permissivitat i la disbauxa entre
els més petits. Es tracta d'una romanalla d'antics ritus de les festes Saturnalia
romanes consistent en elegir "reis" (o bisbes) per un dia.
Sembla que aquesta elecció d'un bisbetó s’havia celebrat a totes les catedrals
d’Europa durant l’Edat Mitjana i que era coneguda també amb el nom de "les
festes dels boigs". A casa nostra es celebrava, almenys, a Girona i a la
de Palma de Mallorca. El dia 6 de desembre els escolans es reunien per elegir
el qui d’entre ells havia de fer de bisbe: un "bisbetó, en el cas de les
catedrals o un "abató", cas dels monestirs i comunitats religioses.
El "bisbetó" nombrava ajudants entre els seus companys però no
començava de forma oficial el seu "regnat" fins el vespre del dia 27
de desembre. A partir d'aleshores, tant ell com els seus companys oficiaven,
sermonejaven, beneïen i organitzaven processons tal com si fossin clergues de
veritat. Els problemes derivats del caràcter irreverent i d'inversió dels
papers va provocar que en molts indrets la festa es deixés d’organitzar.
la Festa del Bisbetó de Montserrat, pas a pas
En l'actualitat, la festa fa que durant 24 hores s’inverteixin les jerarquies
de poder a l’Escolania del Monestir de Montserrat. Es tracta d'una festa que no
té un origen religiós i és una de les celebracions pròpies de la comunitat de
Montserrat que no té cap càrrega litúrgica.
La festa comença el dia de Santa Cecília, patrona de la música, el 22 de
novembre, quan entre tots els escolans nouvinguts s'escull el que farà de
bisbetó. Es tracta d'un alumne de primer curs –que actualment equival a 5è. de
Primària en l’ensenyament general-, un infant d'uns 10 anys d'edat. Aquesta
elecció es duu a terme a través d’unes primàries, i després d’una “intensa i
democràtica” campanya electoral.
El dia 6 de desembre, festivitat de Sant Nicolau, patró dels infants, els
escolans procedeixen a la investidura del bisbetó de l'any en curs. La
cerimònia és solemne i el pare abat atorga a l'escolanet escollit la
representació de la màxima autoritat i imposa les insígnies a l'escollit. El
bisbetó fa de bisbe per un dia: va vestit amb una mitra, un pectoral, un anell
i un bàcul i presideix totes les celebracions que es realitzen amb els
familiars dels escolans. A la tarda els pares i mares es reuneixen amb els
alumnes del centre al Monestir i realitzen un seguit d’activitats amb ells, que
inclouen un concert del conjunt coral montserratí –durant el qual canten la
llegenda de Sant Nicolau, musicada pel P. Àngel Rodamilans, entre d’altres
peces-. El concert és dedicat al nou elegit.
Tot el ritual del Bisbetó tenia, fins fa poc, un caire privat, però des de fa
tres anys està obert als familiars dels escolans i a alguns mitjans de
comunicació.
Així ens ho explica: Manel Carrera i Escudé a http://www.festes.org/articles.php?id=245
llums estranyes. Ja en varen tenir prou;
giren l'esquena i agafant llurs remats se'n
van a casa, ho conten als demés pastors, als veïns, a la
mestressa, als boços
i criades, i els deixen convençuts del fet insòlit, i
acorden tots, que és un miracle.
La Festa del Bisbetó de Montserrat participa del conjunt de celebracions
pre-nadalenques que es caracteritzen per la permissivitat i la disbauxa entre
els més petits. Es tracta d'una romanalla d'antics ritus de les festes Saturnalia
romanes consistent en elegir "reis" (o bisbes) per un dia.