El
territori marcat de color taronge són els PPCC
(Païssos Catalans).
Aquest és l'àmbit natural, i d'ús de
la Llengua
Catalana, amb totes les
seves varietats dialectals. El català es l'idioma ORIGINAL
i PROPI
dels Països Catalans, indret de la Mediterrània que
comprèn: El
Principat de Catalunya, País Valencià, Illes
Balears -a Espanya-, el
Departament dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord) -a
França-,
L'Alguer (Illa de Sardenya) -a Itàlia-, així com
el Principat
d'Andorra, únic país independent del món,
on l'idioma oficial és el
català. També és parlat a l'anomenada
"Franja de Ponent" a la Comunitat
d'Aragó, i a el Carxé (Múrcia).
El
català és una llengua romànica,
resultant de la evolució local del
llatí parlat en el país en temps dels romans.
Ocupa una posició central
entre les llengües de la família
romànica. En la
seva forma actual
presenta semblances amb moltes d'elles, a causa d'aquestes semblances
fins i tot, és possible citar algunes frases que
són comunes al català
amb la més allunyada de les llengües
romàniques, el romanès; per
exemple foc nou o cap de bou
volen dir el mateix en els
dos idiomes i es pronuncien gairebé igual.
Innegablement les llengües
romàniques de la península, portuguès,
castellà i català tenen moltes
afinitats; però cal advertir que el castellà
sovint s'aparta dels
altres dos, mentre el portuguès i català romanen
més semblants:formes
idèntiques com palla (en portuguès ortografiat
palha) en contrast amb
al castís paja del castellà, altres exemples en
les paraules fava,
roda, meu etc... del català i portuguès, enfront
de haba, rueda i mío
del castellà, aquestes coincidències es
repeteixen en llargues sèries
de mots.
Sí
que hi ha en canvi una semblança, molt més gran
que amb
cap altre llengua de la família, entre el català
i la llengua d'Oc, o
occitana la llengua popular del sud de França, podem
assegurar que el
català i l'occità són dues
llengües bessones.
El
canvi del llatí al català va ser lent i gradual,
gairebé imperceptible.
Cap generació no tingué la sensació de
parlar una llengua diferent a la
dels seus antesesors. És dons impossible de dir, en quin
moment comença
l'història de la llengua catalana; els canvis més
radicals es van
produir en els segles VII i VICII; però aquest
problema es troba
enfosquit perquè els documents s'escrivien en un
llatí artificiós, que
no corresponia gens al llenguatge viu coetàni. Tanmateix
els
escrivents sovint es distreuen, i cauen en la llengua viva. Ja en segle
IX, i encara més en els segles X i XI, l'aparició
de mots i àdhuc de
frases enteres en català pur, és tant
freqüent en mig dels textos en
llatí que és fàcil adivinar que el
llenguatge
parlat en aquell temps era
necessàriament el que avui coneixem per català.
En el segle
XI ja
comptem amb llargs passatges catalans, i des de 1150 els documents
sencers escrits en la nostra llengua es fan nombrosos. Al segle XII
apareix el primer text literari, les Homilies
d'Organyà; és un tros
d'una col·lecció de sermons. Immediatament
vénen
textos poètics. És segur
que hi va haver obres literàries més antigues que
s'han perdut.
Podem distingir tres grans èpocas en la de la llengua i la
literatura
catalanes:el període nacional, fins a la fi del segle XV; la
decadència, segles XVI, XVII i XVIII; i la
renaixença, en el segon i
darrer terços del segle passat i en el present
A l'Edat Mitjana,
Catalunya i terres germanes formaven un país independent.El
castellà
(mai anomenat "espanyol" en aquell temps) sorgeix en els documents al
mateix temps que la nostra llengua. El castellà no era
emprat, ni tant
sols conegut en el territori de llengua catalana. Aquestes terres
pertanyien a l'anomenada Corona d'Aragó ( de fet s'hauria de
dir Corona
de Catalunya, país dominant en la Confederació i
així identificat al
estranger), en la qual el català era la llengua parlada del
85% de la
població, i la usual a les parts més riques i
actives, incloent-hi la
capital, Barcelona, on els reis vivien més temps que enlloc.
El rival
del català en aquell temps no era el castellà,
sinó la llengua d'Oc.
