fcbarsa

Els Castellers són una forma de festa catalana tradicional amb un origen molt antic que avui dia es viu amb més força que mai. Consisteix en la construcció de torres humanes que simbolitzarien altes edificacions o castells. Els participants castellers es van col·locant a sobre de les espatlles dels altres fins a una determinada alçada. Els castellers s´organitzen en colles. Sol haver una colla per població, tot i que, sovint, trobem molts pobles i ciutats amb més d´una agrupació. En aquests casos la rivalitat està servida. Les actuacions castelleres es donen en determinades dates, diades especials anuals de sants o festes majors de pobles. Tanmateix, es fan convocatòries extraordinàries com ara els

Concursos de Tarragona, que es fan cada dos anys.
Les construccions castelleres o castells són molt variades i a cada exhibició es pot veure un repertori molt ampli d´elles. Malgrat això, tot castell consta d´unes parts ben diferenciades, i la seva denominació depèn sempre de la combinació dels mateixos criteris.
Per veure la forma típica d´un castell es prendrà com a model aquest quatre de nou de la Joves de Valls (més endavant s´explicarà per què es diu així). Com es pot observar, s´hi poden distingir tres parts:
La base o peu del castell és tot el conjunt de castellers del primer pis que el fonamenten. Tota aquesta massa de gent donen suport als baixos. La segona part és la que es considera el tronc del castell. És el conjunt de pisos que queden sense cap mena d´ajut extra. En aquest cas es poden veure primer els segons que es col·loquen justament a sobre dels baixos. Després estan els terços. Aquestes primeres posicions demanen gent robusta, amb molta força i, sobre tot, amb una gran capacitat de patiment. La resta de pisos (quarts, quints, sisens, per a castells de més de vuit pisos, i setens, per a castells de deu) els van conformant de forma progressiva castellers menys robustos i més esvelts, per treure-li d´aquesta forma pes a la construcció. La part més alta del castell és el pom de dalt, que està formada per la canalla. A la majoria de castells, primerament, se situen dos joves castellers, els dosos. A sobre s´acluca la que normalment és la figura més petita de totes: l´acotxador. Aquest casteller serveix de suport per l´enxaneta, que corona la construcció. Els dosos i l´acotxador desapareixen en els pilars. Totes tres figures castelleres conformen un pis més cadascuna.
A l´hora de fer un castell quatre són els possibles resultats que es poden donar. Així es valorarà:

Els castellers sempre volen descarregar el castell perquè és la mostra de què tenen dominada la construcció i perquè si cauen es poden fer mal. Aquí la pinya fa de matalàs humà que mitiga la caiguda. El castell pot caure quan s´intenta però no es carrega, o quan s´ha carregat però no es descarrega. Quan un castell cau es diu que ha fet llenya.

La Sardana

|
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

III
El botó d'eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l'anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s'apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d'ocella
que canta volant:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

IV
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant
és la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
.