Els
normands entaularen una forta
guerra contra el comtat franc i envaïren furiosament el seu
terreny, tant que el comte
franc Carles el
Calp, oncle del comte de Barcelona Guifré el
Pelós, no
es veié capaç de contenir la furiosa
invasió i
demanà ajuda als catalans perquè
fessin quelcom a favor d'ell, veient de conjurar el
perill
terrible que li queia damunt.
El
comte de
Barcelona sortí de Catalunya amb una gran host
camí del
camp de batalla del comte Carles. Hi
arribà
mentre aquest i els seus lluitaven furiosament contra
l'exercit dels normands invasors;
els
catalans es posaren al moment a la brega amb tanta fúria que
al moment fou detinguda l'empenta
normanda i
poques hores
després aquests
fugien cames ajudeu-me, abandonant el camp,i així queda
restablerta la seguretat del comtat franc, salvat per armes
i braços catalans.
El
comte Guifré, mortalment
ferit en la palestra i fou
conduit a una tenda del comte Carles, on
aquest el visità. Veient que anava a morir, el
comte
Guifré demanà al comte Carles que fes quelcom per
Catalunya i que veiés si podia donar-li un emblema per les
seves armes, ja que sols li dolia de morir
sens
haver pogut conquerir cap llaurer de glòria per
a
poder-lo estampar damunt del
camp llis del
seu escut. El comte Calb li
respongué que
bé prou els acabava de
guanyar,
els llorers i que ell mateix se'ls duia el
damunt
amb la sang que abundosament li brollava de les ferides.
i, posant la
seva mà damunt
de la més sagnant ferida
de Guifré,
marcà amb els quatre dits sangosos quatre
barres o ratlles damunt de
l'adarga
llisa amb camp d'or, i, des d'aleshores quedà fundat i
establert l'escut de Catalunya, fet amb la sang del primer des seus
comtes reis i fundador del seu estat independent.
Així ho conta Joan Amades a: Les millors llegendes catalanes
 |
Senyera és el nom de
la bandera de Catalunya, està formada per un camp d'or
amb quatre faixes roges. Està documentada des de
l’any 1082 com la bandera dels
comtes de Barcelona
El senyal dels pals (la bandera de les quatre barres) apareix per
primer cop damunt
de l’escut de Ramon Berenguer IV. Es tractava d’un
senyal de llinatge. Però el
país, a poc a poc, se l’anirà fent seu,
fins a esdevenir una les primeres
banderes nacionals. Així doncs, la bandera catalana
és una de les banderes
nacionals més antigues d’Europa, i per tant,
també, una de les més antigues del
món.
Al principi eren els
emblemes del Casal de Barcelona, però el rei Pere el
Cerimoniós ordenà més tard que fossin
exclusives de la Casa Reial. Foren molt
aviat tingudes com a pròpies pel Principat i pels Regnes de
València i
Mallorca. Al segle XVIII, la nostra bandera ja era assumida pels
catalans com
la bandera del poble. Després de la derrota de
l’11 de setembre de 1714, el rei
borbó Felipe V en limità
l’ús i no deixà utilitzar-la en cap
organisme dels
Països Catalans
Les barres continuaren,
però, mantenint-se en els escuts d’armes de les
ciutats de Barcelona, València i Mallorca, però
partides en dos quarters, i
també en d’altres ciutats catalanes. En temps de
la Renaixença, el símbol de la
bandera fou adoptat i difós pels moviments nacionalistes
arreu dels Països
Catalans, apareixent com a símbol patriòtic a
molts periòdics de l’època. El
Modernisme, fins i tot, la utilitzà com a element decoratiu
en els edificis i a
les senyeres dels orfeons. La Mancomunitat de Catalunya la
prengué com a
emblema oficial l’any 1914, i la Generalitat de Catalunya el
1931. Tant al 1923
com al 1939 la bandera catalana va ser prohibida i la seva
exhibició perseguida
per les autoritats espanyoles.
Les quatre barres figuren
en les armes personals de Ramon Berenguer IV, en
les armes del Casal de Barcelona, i, per concessió reial, en
els escuts de
Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Vic, Perpinyà,
Mallorca, Alacant,
Castelló de la Plana i València. El
símbol de les quatre barres catalanes
flameja també en altres contrades del món.
Figuren també a ciutats com Osca,
Terol, a Sardenya i a Sicília (que foren regnes catalans), i
també a les armes
de Provença, de Foix, de Beath, de Milhau...
La bandera catalana
més antiga és la que es conserva a
l’Ajuntament de
València, la qual és anomenada Penó de
la Conquesta que, en senyal de rendició,
fou hissat pels sarraïns de València el 28 de
setembre de 1238.
L’octubre de
1738 (31 anys després de la desfeta a Almansa), la ciutat de
València va fer brodar una nova senyera, en honor de les
festes del cinquè
centenari de la conquesta de la ciutat. La nova senyera groga amb els
quatre
pals vermells, no tenia ni el color blau, ni cap altre color.
Són històriques
la senyera que ofrenaren les dones catalanes a la Unió
Catalanista l’any 1891,
a la qual el poeta Joan Maragall dedicà la seva poesia La
Nostra Bandera; i la
senyera de l’Orfeó Català
(també del 1891), que té himne propi: El Cant de
la
Senyera. Una altra bandera històrica és la que
els catalans d’Amèrica oferiren
el 1922 a la Mancomunitat de Catalunya, i que desaparegué
misteriosament poc
després de la dictadura de Primo de Rivera l’any
1923.
També
desaparegueren misteriosament totes les banderes que lluïren
les
tropes catalanes en la caiguda de Barcelona l’11 de setembre
de 1714. Totes
aquestes banderes i estandarts foren seguits de ben a prop durant
l’època de la
República, però totes les gestions que es
portaren a terme per tal de
localitzar-les i recuperar-les foren inútils. Actualment en
algun lloc de
l’Estat Espanyol resten aquelles banderes que ens foren
robades com a botí de
guerra i com a senyal de victòria.
Així ho diu: http://webs.racocatala.cat/banderes/senyera.html
|
La tradició
catalana situa la llegenda de Sant Jordi a la ciutat de Montblanc.
Aquesta llegenda explica
que arribà al voltant de la ciutat un drac que tenia la
capacitat de volar i que amb les seves alenades contaminava l'aire i
atemoria a tots els vilatans. Els seus habitants van decidir
organitzar-se per no haver de sofrir els atacs de la bèstia
i
alimentar-la per veure si així els deixava tranquils;
li van portar els ramats que tenien i va semblar que la cosa va
funcionar. 
Però arribà el dia que els animals per
oferir al monstre es van acabar i van creure convenient que cada dia
li haurien de portar alguna persona per saciar la seva fam. Agafaren
una olla i posaren dins els noms de tota la gent de la ciutat i
casualment sortí el nom de la princesa. Tant ella com el seu
pare, el rei, van acceptar la sort de la jove.
Aquesta s'anava allunyant deixant
enrere tot allò que estimava. Es dirigia cap al bosc on es
trobaria al drac quan es trobà amb un jove cavaller amb una
armadura brillant, ella en veure'l li va pregar que
s'allunyés
d'allí i li va explicar el que estava fent aquell drac. Ell
li
digué que no temés que no li passaria res ni a
ell ni a
ella, i caminaren fins al lloc on vivia el drac. En veure al cavaller
i a la princesa la fera feu la intenció de
llançar-se
sobre la jove donzella però el cavaller li ho va impedir
envestint-lo amb la seva llança; l'atac deixà
confós
al drac. Aleshores el jove es tragué el cordó de
la
cintura i lligà la bèstia que el seguia
dòcilment
com si fos un gosset. Quan veieren arribar a la princesa, al jove i
al drac, els vilatans avisaren de seguida al rei, que sortí
a
veure que havia passat amb la seva filla i per saber qui era aquest
jove cavaller que havia amansit a la fera. A arribar a l'exterior de
la muralla el cavaller travessés amb la seva
llança al
drac que es fongué i de la seva sang en nasqué un
roser
amb unes roses d'un roig molt intens, ell agafà la
més
bonica i l'entregà com ofrena a la princesa. El rei li
preguntà el nom al cavaller, que li respongué que
es
deia Jordi, i veient el que havia fet per la ciutat li oferí
la mà de la seva filla, però ell li
digué que no
ho podia acceptar perquè no era digne de tal privilegi,
agafà
el seu cavall i seguí el seu camí. |