llegendes

Hi havia un matrimoni castellà que feia molts anys que eren casats i no tenien encara cap fill. Després de moltes prometences a diferents imatges advocades per el cas, varen tenir una nena preciosa com una rosa; però fou el cas que quant es feu grandeta va resultar ésser muda. Els atribolats pares varen fer nombroses proves i prometences per veure d tornar-li la paraula, però tot fou debades.

Fins als pares atribolats arribà la gran fama de miracler de Sant Salvador d'Horta, i decidiren de fer un viatge a Barcelona portant la mudeta per veure si li podia donar el do de la paraula. El Sant, en veure la nena, es limità a beneir-la i aquesta al moment parlà clar, sonor i vibrant, que deixà meravellats de joia als pares, els quals no sabien què els passava i es desfeien en paraules d'agraïment al Sant.

Quan ja feia una estona que pares i filla se n'havien anat de la presència de Sant Salvador, hi tornaren a trobar-lo, tots enfadats i furiosos, dient que la nena parlava de manera que no l'entenien, ni sabien què els deia i que, per ho haver-la d'entendre, tant se valia que no hagués arribar a parlar.

El Sant els digué: La nena parla en català com va parlar Déu Nostre Senyor el seu pas per la terra, com parlo jo i com parla tota la gent de la terra on es trobeu; fins vosaltres mateixos mentre es trobeu a Catalunya deveu voler parlar en català, encara que no sigui més que per cortesia i agraïment. Tan bon punt com la vostre filla arribarà a terres de Castella parlarà com vosaltres i con es costum de parlar en aquella terra, mentre serà ací a Catalunya ho farà sempre com ho féu Déu mentre hi estigué, com ho faig jo i tota la gent que m'envolta.

En efecte en arribar la nena a Castella, espontàniament i sense ni que ella mateixa se n'adonés, parlà en castellà.

De: *"Costums i Tradicions Catalanes" d'Aureli Capmany pag. 114 copiat del P. Antoni V. Doménech: "Historia de los Santos del Principado de Cataluña".

En temps de Maximilià vingueren tres germans originaris d'una noble casa de Borgonya i que un d'ells era Magí, qui portat per son fervor religiós decidí fer vida penitent en una cova de les muntanyes de la Brufaganya (al terme de Santa Perpètua de Gaià, fora de la comarca de l'Anoia, i al punt de terme veí de Bellprat). El pretor romà de Tarragona, veient que amb les seves prèdiques i miracles convertia molta gent al cristianisme, el féu anar a buscar a l'objecte de fer-li abjurar de la religió que professava, i com que no ho logrà, el feu empresonar. Volgué castigar Déu al causant d'aquest procedir contra el seu servent i va fer que el dimoni es possessionés del cos de la seva filla. Com fos que tots el remeis que li aplicaven no guarien el seu mal i fins el dimoni deia que no l'abandonaria si Magí no ho manava, varen treure'l de la presó i el feren comparèixer a presencia de la malalta, la qual guarí tot seguit. Ella agraïda, demanà al seu pare que deixes Magí en llibertat, però en contra de tal demanda el féu tancar en altra presó més dura que la primera, on romangué fins que varen aparèixer uns àngels que obriren les portes i trencaren les cadenes que li havien posat. Magí, quan es veié lliure, s'escapà de Tarragona, i sortí pel portal de la muralla anomenat del "Carro", i tornà a la seva cova.

En saber que havia fugit, sortiren a buscar-lo amb l'ordre donada als seus perseguidors que allà on el trobessin fos degollat. I succeí que els que sortien de Tarragona per aquell mateix portal om Magí havia passat, es tornaven cecs o morien, i els que passaren per altres portals pogueren arribar a la cova. El tragueren d'allí arrossegant-lo i pegant-li amb tanta de crueltat, que li rajava sang de tot el seu cos. Trobant-se els que el martiritzaven cansats i assedegats, li demanaren aigua, i li prometeren que si els en proporcionava el deixarien en llibertat; i llavors el pietós Sant Magí, oblidant les injúries rebudes, pegà tres cops amb son gaiato a la roca viva i féu sortir tres fonts que rajaven una aigua dolça i agradable.

Els perseguidors es feren passar la set i quedaren adormits, mentre que Magí se'n tornava altre vegada a la cova a continuar les seves oracions. En despertar-se, veient que el Sant havia marxat, tornaren a la cova a agafar-lo i el varen matar; i en l'indret on fou degollat es construí temps després,una capella. Recordant que aquella aigua era tan bona, tothom anava a beure d'aquella font, però trobaren que llavors s'havia tornat desagradable i fins inútil per a cuinar i netejar; si bé conservava la virtut que qui en bevia guaria de malalties, si en fer-ho invocava la protecció del màrtir de la Brufaganya. El trànsit d'aquest Sant a la vida eterna va ocórrer el 19 d'agost de l'any 239.

Sant Anastasi degué néixer a la Ilerda romana entorn el 263, ja que algunes cròniques conten que en el moment del seu martiri (303) tenia 40 anys. A Lleida encara s’hi conserva el seu bressol al carrer Magdalena número 22.
Els seus pares eren pagans així, que en complir l’edat d’anar al servei, emigrà a Roma i ingressà en l’exèrcit. Allí assolí el grau de centurió de la guàrdia personal de Dioclecià i fou centurió Cornicularius.
Commogut per la fortalesa dels cristians davant del martiri, es convertí al cristianisme i es canvià el nom pel d’Anastasi (el ressuscitat).
El 303, amb motiu del decret de persecució promulgat per Dioclecià feu objecció de consciència i es deslliurà del càrrec de cap de la guàrdia de l’emperador.
(Joan Amades, diu que fou a causa d’una denúncia la qual es produí després d’una baralla entre dos soldats. Com que un era pagà i l’altre cristià, la venjança del pagà es convertí en denúncia.)
El fet és que, Sant Anastasi i els seus companys (uns diuen que 70, d’altres que 73) fugen cap a Lleida.
Just a les portes de la ciutat es produeix el miracle del pou de Sant Anastasi, que es transmetrà per tradició oral.
En el moment en que algú explica al sant i a la seva comitiva quina és la política envers els cristians del governador Dacià (bastant actiu en aquella època dins la Tarraconense), els amics del sant defalleixen i es neguen a entrar a la ciutat. S’aturaren en sec tot posant l’excusa que tenen set. Ell, però, continua caminat.
Just en aquell moment, Sant Anastasi passa per davant d’un pou i crida els companys. El pou és ple d’aigua però ells no tenen estris per tal d’extreure-la. Aleshores, Sant Anastasi, s’agenolla davant del pou i, tot resant i implorant a Déu, el toca. L’aigua del pou comença a pujar fins arribar a vessar per damunt del brocal de manera que tots poden assadollar la seva set.
Al veure el miracle, els companys demanen perdó al sant i decideixen entrar a la ciutat amb ell.
Un cop dins la ciutat els habitants d’Ilerda es converteixen gràcies a Anastasi i els seus companys. Al mateix temps, el governador Dacià, és encoratjat per Dioclecià per tal que persegueixi amb més empenta els cristians. D’aquests manera, doncs, el sant i els seus amics són empresonats.
Dins la presó, Anastasi rebrà un tracte de favor per tal de fer-lo renegar de la fe.
Mes tard es traslladà als reus presos fins a Caesar Augusta (Saragossa), (a peu per a cansar-los) i, després, a Tarraco on patiren martiri. Finalment Anastasi fou dut a la presó de Baetulo (Badalona). El dia 11 de maig el tragueren de la presó del carrer Fluvià, el dugueren a la carretera de la Conreria i allí el varen degollar. A ell i als altres 73 (ò 70). Era l’any 303.
El seu nom "Anastasi" es deriva de l'hebreu "Hannah" que vol dir "Compassió" i el sufix "Tasi". Hi ha qui el fa derivar del grec "Anastasimos" que vol dir "Aquell que té força per a ressuscitar".

El rei Felip III de França (1243-1285), de sobrenom l'Ardit, cobejava les terres catalanes del cunyat Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d’Aragó: L'any 1285, el papa Martí IV, que era francès, li concedí una croada perquè pogués envair Catalunya; i les tropes franceses van assaltar immediatament el nostre país. No els costà pas gaire d'arribar a Girona, però aquesta ciutat va resistir heroicament més de dos mesos (juny-setembre), tot i que els invasors ja havien ocupat sacrílegament la col·legiata de Sant Feliu, situada fora la població, però a ran de muralles, on els soldats francesos va trossejar les despulles de sant Narcís.
El bon Déu castigà les tropes impies amb una plaga de mosques verinoses, les quals picaven els cavalls, que s'enfollien i queien morts.
"Les mosques sortien del sepulcre de sant Narcís". (1)
"... de la una part eren blaves e de la altra verdes, e en cadascuna part se mostrava vermellura..." (2)
"... tenien dos aguijones, uno delante y otro atrás con que herían igualmente..." (3)
"De la pestilència de les mosques que Déus tramès sobre els francesos... e eren mosques ben tan grosses com una glan, e entraven per les narils als cavalls e devall per lo cesà; no y havia tan forts ne tan poderós cavall que tantost no caygués a mort fret". (4)
Malgrat la rendició de Girona, els invasors només hi va romandre cinquanta dies, perquè el triple flagell de fam, guerra i pestilència els obligà a fugir-ne amb baixes incalculables: gairebé 40.000 cavalls i més de 60.000 soldats; la cavalleria dels francesos escàpols, amb prou feines assolia la xifra de 3.000 genets, àdhuc el rei Ardit, molt malalt, va morir quan tot just arribava a Perpinyà….

(1) Bertomeu Neocastro (Italià… 1273-1334)
(2) Cronica Regun de Guillem Nicolau (+1730)
(3) Història de València de Gaspar Escolano (1560-1619)
(4) Crònica de Bernat Escrivà… cronista 1225-1288.