LLEGENDA DEL NOM DE LA VILA DE COPONS
Però el nostre cavaller era home molt frugal que tot i la riquesa que posseïa, vivia modestament al seu castell prop del riu Anoia. Així doncs, fidel al seu tarannà modest, prengué el determini de donar a l’Església els dominis que el Rei li cedia.
Aquest cavaller més tard esdevingué Baró de
Copons i si m’ho permeteu us contaré d’on li va provenir el cognom que
ostentava, que més tard també fou el nom de la vila de Copons, integrada a la
nostre comarca.
Com dèiem suara, el Baró va cedir tres
senyorius dels que el Rei li havia atorgat al Monestir de Poblet. Però aquesta
donació comportava el pagament d’un petit tribut que el Baró rebia anyalment
del Monestir. Encara que era un tribut de vassallatge, el seu valor era més
simbòlic que efectiu; consistia en una guatlla, una tórtora i una perdiu. Tot i
ésser tan minsa la gabella, el cavaller va voler que quedés ben escripturat
que, si el Monestir deixava de satisfer-la, ell o els seus successors es
podrien apropiar del Copó del Sagrari.
Varen passar uns quants anys en els quals les coses rutllaren amb tota regularitat, però un dia l’Abat de Poblet es va morir i un nou Prelat ocupà la Cadira Abacial. Aquest, davant de la niciesa que representava el pagament d’aquell tribut, no hi va donar importància i va deixar de satisfer-lo. Al Baró, aquella anyada també li va passar per alt, però bon puntes va atalaiar del mancament del Monestir, encontinent es presentà a l’Abadia i sense demanar llicència, se n’entrà l’Església i es posà a forfollar el Sagrari, intentant d’obrir-lo. En veure allò, el germà sagristà corregué a avisar el Pare Abat.
Quant aquest arribà al presbiteri, el Cavaller
ja tenia el Copó a les mans. L’Abat li digué:
- Que feu desventurat! Això es profanar el
Sagrari!... I me li pren dels dits el Copó. El Cavaller el tornà a agafar i
traient-se l’espasa i alçant la veu respon:
- Això . no es més que complir tractes, senyor
Abat. Llegiu si us plau les escriptures!...
Quant l’Abat intentava recuperar novament el
Copó, el Cavaller provà de posar l’espasa entremig, amb tan mala sort que va
ferir el braç del Prelat. En veure la sang que corria, el Cavaller es va
esfereir, cedí el Copó i caigué de genolls demanant perdó...
Embenada que fou la ferida del Pare Abat, el Cavaller li va pregar que el volgués oir en confessió i molt penedit féu el propòsit de cedir totes les propietats que posseïa al Cenobi i professar com a monjo a la Comunitat, si l’admetien. No cal dir que va ser ben acollit així dels monjos com del mateix Pare Abat. La seva vida de religiós fou molt edificant i admirada per tots els companyons de Comunitat i anys a venir ell va ser l’Abat Copons, un dels més il·lustres Prelats que ha presidit la Comunitat de l’històric Monestir de Poblet.
Això llegit ja s’endevina d’on li venia el cognom al cèlebre Baró de Copons i també es veu ben clar perquè s’anomena així la riallera vila de l nostra comarca.
![]() |
LLEGENDA DE RUBIÓ I
EL SEU ESCUT HERÀLDIC
De "Llegendes de la comarca de l’Anoia" de Antoni Moncunill i
Torres
El castell de Rubió s’aixeca, soberg, a la punta d’un serrat en un dels
més alts indrets de la comarca de l’Anoia. En temps de la Reconquesta, quan
sovintejaven les incursions de les patuleies sarraïnes, les accions del
infidels no hi volien saber gran cosa amb una fortalesa tan ben situada i
fortificada. Pel seu emplaçament estratègic, tothom el tenia per un castell
inexpugnable.
Però l’anomenada del senyoriu de Rubió no era pas per aquesta sola cosa;
amés de ponderar la fama del castell, la gent del poble també parlava aboca
plena de la bellesa de la filla del senyor, una damisel·la que es trobava a la
flor de l’edat i que tothom que la veia quedava encisat de tal formosor.
La fama dels encants de la pubilla d Rubió es va estendre tan enllà que
fins i tot arribà a oïdes d’un reietó musulmà que, amb el seu escamot estava de
guarnició en les afraus del riu Gaià. Fou un mercader jueu qui donà tal noticia
al cabdill sarraí. Ell, encuriosit per contemplar tan ponderada boniquesa, es
va disfressa de camperol i, acompanyat pel mateix marxant, va penetrar en els
dominis cristians. I, veus ací que un diumenge, quan la damisel·la, acompanyada
de la seva dida, sortia de complir els deures religiosos, el sarraí fent el
desentès, va poder esguardar aquella beutat.
- Per Alà, exclamà admirat, mai els meus ulls no havien contemplat
criatura tan bella. No menties pas, marxant, quan en parlaves, No crec que sien
més formoses les hurís que Mahoma guarda en el seu Paradís!...
El reietó, guiat pel marxant, va tornar al
seu campament, però, per més que passaven els dies, no es podia treure de la
memòria la faç resplendent de la filla dels senyors de Rubió. El record d’aquell
rostre es va convertir en una obsessió per el cabdill; sense saber-ho s’havia
enamorat bojament de la damisel·la. I, ampés per aquella fal·lera. Va planejar
una aventura, pensant que potser així la podria obtenir per esposa.
Aplegà tota la host i les màquines de guerra i encontinent es dirigí a
Rubió i envoltà de tropes el castell, que va quedar completament assetjat. La
de les masies; homes , dones i mainada, a correcuita es van refugiar dintre la
fortalesa. Tots els homes alerta, comanats pel Baró i els seus cavallers, van
esperar, serens, l’acció del sarraïns per tal de repel·lir l’agressió.
Així va passar la primera nit. L’endemà el reitó va expedir un emissari
parlamentar amb el Baró. L’enviat parlà així:
- El meu Cabdill et tramet una salutació ben afectuosa alhora que et
comunica que no pensa pas atacar la fortalesa, ja que la considera invencible
per acció de les armes. Però si que pensa vèncer-la per altres mitjans, puix
que no aixecarà el setge fins que la fam us aconselli allò que més us convingui.
Per al meu Cabdill, el temps no compta. Tant hi podem passar dues llunacions
con tres com quatre. I doneu-vos per assabentats que el seu exèrcit és prou
poderós per repel·lir qualsevol ajut que us pogués venir de fora estant...
El Senyor de Rubió, molt digne i molt altiu respongué:
- Comunica al teu Cabdill que per ara no pensem pas rendir-nos. Que
podem resistir molt més el que ell es pensa. Digues-li també, que si ell té un
escamot poderós, nosaltres comptem amb l’ajut del nostre Déu que, quan menys s’ho pensi, pot
desfermar tempestes de llamps i diluvis que poden desconfiar el seu exèrcit
d’altres de més poderosos. I ara, allunya’t abans que una sageta dels meus
arquers no travessi el teu cervell.
L’emissari se'n va
tornar i els environs del castell, encara cercats, van restar tranquils una
bona colla de dies. Dintre del clos de muralles es va raccionar el menjar i
l’aigua per tal de poder resistir el setge. Algun dia va ploure abundosament,
cosa que si marejava als sarraïns, en canvi omplia les cisternes del castell
augmentant la provisió d’aigua. Tot i la tranquil·litat que regnava, aquella
situació migrava força el senyor de Rubió; ell hauria preferit que l’enemic
ataqués, però el cercle musulmà no es movia de lloc. Però si la tropa no es movia,
el cabdill prou es bellugava, ja que cada jorn, amagant-se en la bardissa
s’apropava al castell tant com podia per tal de poder contemplar la figura
airosa de la seva aimada, si apareixia en alguna finestra. A l’hora de dinar,
segur que la veuria, ja que els senyors menjaven a la galeria porticada que
donava a la façana de migdia. Allà, per fastiguejar a l’enemic fingien que
menjaven en abundor. Però el Cabdill no es fixava pas en aquest detall; ell
només tenia ulls per mirar i remirar la nina que li tenia el cor robat...
I el dia que el
setge s’havia allargat prou temps, es va presentar ell mateix davant el
castell. Vestit amb les millor gales i acompanyat de quatre llancers, demanà a
la guàrdia per parlar amb el Baró. Quan es trobà a la seva presencia li va dir:
- Noble senyor de
Rubió; que Al·la sia amb tu. Avui no t’envio cap ambaixada; avui sóc jo qui et
parla., Abdul·là Ben Almagir, emparentat amb el Valí de Terol. No et vinc a
parlar de guerra, tot el contrari; m’acosto a tu per fer-te sabedor que, enamorat
bojament de la teva filla, faig petició formal de la seva mà. Si me la
concedissis, a més de fer-me el més ventures venturós dels mortals, podries
comptar amb un bon aliat, ja que la meva host és molt nombrosa. A més el setge
que pesa sobre el teu castell, paraula de Cavaller, tot seguit fóra aixecat...
Passats uns moments
de silenci el Baró va respondre:
- Valerós Cabdill;
la teva petició es cosa que s’ha de meditar. Dóna’m de temps fins demà a posta
de sol. Llavors tindràs la resposta.
El Cabdill molt
rumbós es va retirar: El Baró restà molt cavil·lós; no gosava adir res. La
baronessa plorava silenciosa, però la pubilla aviat va prendre partit.
L’endemà, a punta de dia, es presentà a la cuina del castell. Agafà amb la mà
dreta un tallant i, posant l’esquerra sobre el piló, d’un sol cop se la va
tallar. Col·locà la mà en una arqueta de plata i la féu dur al Cabdill moro per
un ballester amb l’encàrrec de trametre-li les següents paraules: - Ací tens la
mà de la Pubilla. Ara, si vols fer honor a la teva paraula de Cavaller, només
et resta d’aixecar el setge.
Així es va resoldre
aquella situació tan aparatosa. Per això, en l’escut de Rubió hi campeja una mà
femenina en un quarter; en l’altre; dues mitges llunes, símbol del musulmà,
però, posades cap per avall.
![]() |
L'anomenada
"Creu del Maginet", situada al costat del riu Anoia, en el terme
municipal de Santa Margarida de Montbui, en el camí seguit pels igualadins que
van a la Font Trobada, té segons la versió popular una tràgica historia. Els fets
van passar el 18 de gener de 1904. En Magí Rabell "el Maginet" tenia
una armeria al carrer de Santa Maria d'Igualada. Un dia hi comparegué‚ un
capellà d'un poblet de la comarca per tal de comprar una pistola. Com que pel
que es veu no havia tingut mai a les
mans un estri semblant, convingueren que en Maginet l'ensinistrés una mica en
el seu maneig i aquest considerà prudent fer les provatures a la riera. Fou en
el transcurs de les explicacions pràctiques que feia l'armer quan, en lliurar
l'arma al capellà, aquest segurament nerviós per la perillosa eina que tenia a
les mans, oprimí eldisparador i ferí mortalment "Maginet". L'autor
d'aquell fet comença a cridar histèricament mentre demanava socors als veïns
dels horts d'aquell contorn. L’assistència fou inútil: Magí Rabell havia mort.
Un blanquer conegut pel "Pauet del maco", que es trobava a
l'estenedor de l'adoberia, va sentir el tret i en mirar a la riera va veure que
el "Maginet" es posava les mans sobre el pit, donava dues voltes i
queia a terra. El capellà fou detingut i el tràgic cas objecte de molts
comentaris. D'aquest lamentable fet en resta l'anomenada "Creu del
Maginet" al peu de la qual figura una làpida amb aquesta inscripció:
"Teresa Lliró a su amado esposo Magin Rabell que murió en este lugar el 18
de enero de 1904". En aquesta làpida hi ha també gravat el perfil d'un cor
amb una bala.
![]() |
![]() |
En
les llargues anyades que els fronts de guerra estaven estacionats, el
nostre en la Serra de Queralt i el dels alarbs en les afraus del riu
Gaià, l'ampla faixa de terreny que restava enmig, encara que
es podia considerar terra sense amo, en llocs propers a les
línies, que res tesin amagats de la vista de l'enemic, les
forces cristianes, com ja em dit, les cultivaven bo i mirant de
treure'n profit. Els infidels no eren de bon tros tan treballadors i
les terres del seu domini sempre restaven incultes. Però,
golafres per menjar-se els fruits, si que ho eren, per la qual cosa, a
vegades de nit i altres de dia s'acostaven a les hortes o a les vinyes
per rampinyar tot el que podien. És clar que els cristians
sempre estaven atents a qualsevol moviment de l'enemic i moltes vegades
castigaven de valent els pillastres sarraïns, però
altres cops també els tocava el rebre.
En certa ocasió, en
una operació ben plantejada, una nombrosa tropa d'alarbs es
presentà a trenc d'alba sorprenent als nostres sentinelles.
Prou va córrer la veu ben aviat, però els
infidels, ja havien avançat força, bo i prenent
posicions, i els nostres no tingueren mes remei que replegar-se a la
fortalesa. Homes, dones i quitxalla, tothom va córrer cap el
Castell en sentir la campana que tocava. Però, veus
ací que una fadrina que pasturava uns cabridets, en
dirigir-se corrents cap a la muralla, tot d'una s'adonà d'un
sarraí que, amb actitud de barrar-li el pas, semblava que
l'esperés. Ella es va aturar sorprès i esglaiada;
en la cara repugnant d'aquell homenot hi veia traspuar les seves males
intencions. Esverada, la donzella es va posar a córrer en
direcció contrària del Castell; la
qüestió immediata era fugir d'aquell monstre. Ell
però, l'empaitava convençut que es dirigia de
dret cap a la cinglera on el camí s'acabava; el moro
perseguidor sí que s'adonava i pensava molt satisfet que
aviat podria desfullar aquella flor virginal. De sobte la donzella es
va parar; es trobava arran mateix d'abisme. Restà
esfereïda en contemplar la seva pregonesa... Una
esgarrifança es va apoderar d'ella; perplexa es mirava la
balcera, girà després el cap i veié, a
quatre passes, la cara revulsiva d'aquell homenot que l'esguardava amb
els ulls plens de luxúria. En aquell moment
tràgic havia de prendre una determinació i sense
dubtar preferí el martiri; molt resoluda es va precipitar
cingles avall... Rodolant, rodolant el cos joliu d'aquella verge,
llatzerat de topar amb les roques de la timba, no parà fins
el fons del abisme on restà immòbil i xopa de
sang que li brollava de les ferides. Morta i tot conservava el rostre
serè i somrient talment els màrtirs del circ
romà.
De dalt estant, el sarraí, amb el rostre ple de
ràbia, esguardava el cos inert de la donzella, aquella presa
cobejada que se
li havia escapat, frustrant el seus desitjos malignes. Mentre
atònit la contemplava, veié com la boqueta de la
verge n'eixia una tènue fumerola, un nuvolet
blanquíssim que s'anava enlairant. A mida que s'acostava va
distingir la forma d'un colomet que volant, es va perdre de vista cel
amunt. Era l'animeta pura d'aquell ser innocent que es dirigia al
Paradís on l'esperava el Senyor de Cels i Terra.
D'aleshores estant, aquell paratge ha quedat batejat pel poble amb el
nom de “El Salt de la Donzella”. Modernament
també se n'ha dit “El
Beneïdor”, ja que cada any per Santa Creu, el Senyor
Rector beneeix el terme
d'aquell lloc estant.
![]() |
La possessió del castell de la
tossa devia haver canviat d'amo més d'un cop. Dic
això perquè l'autor de la Història
dels Comtes de Barcelona ens conta una aventura, pel relat de la qual
veiem com en certa ocasió, els cristians s'apoderaren de la
Fortalesa que en aquells moments dominaven els sarraïns per
mitjà d'un ardit. Els nostres combatents sabien que unes
respectables dames mores havien estat ultratjades per L'Alcaid del
Castell; sabien, també, la prometença que feren
aquelles dames de venjar-se tan bon punt en tinguessin
ocasió. Això sabent, els nostres fidels van
prometre a les dones ofeses tot el seu ajut, si és que els
calia. I les mores, animades per promesa tal, ja no tingueren espera i,
a la nit immediata assassinaren l'Alcaid mestre dormia i per sorpresa
també occiren els minyons que muntaven guàrdia.
Aleshores, poca feina tingueren els nostres, puix que les dames
mateixes lliuraren el domini del Castell a les forces cristianes.
Això, segons el cronista dels Comtes, ocorregué a
l'any de gràcia de 723, no sabem si abans o
després de l'aventura dels bous de banyes flamejants.
Sia com sia, per aquest relats podem veure com anaven les coses en
aquells primers anys de la Reconquesta i com pels embats de la guerra
podia canviar de mà una Fortalesa situada en un lloc
avançat.
![]() |
El cimal de la Tossa de Montbui
sempre s'ha ressentit de manca d'aigua, Aquesta
insuficiència s'ha procurat de pal·liar amb la
construcció de cisternes. La que ara serveix, tot i que ve
de temps molt remots, encara avui fa el seu servei. Així
doncs, l'aigua que cau del Cel en dies de pluja, ben encaminada es va
encabint dins l'enjub que data de l'època
visigòtica. Però no n'hi a prou de recollir la
pluja: aquestes aigües s'han de saber tractar degudament bo i
tirant-hi calç viva, ferrallots i sofre per tal que no es
corqui i, a més, s'ha de tenir bona cura d'aprofitar tan
sols la pluja dels dies bons, perquè tothom sap que hi ha
unes temporades que l'aigua no fora potable. És
clar que a més de la cisterna també s'han
construït altres pous per recollir tota l'aigua que calgui,
sia el temps que sia, però això si, aquesta, tan
sols es pot usar per rentar, mai per beure ni per cuinar.
Aquesta
circumstància, la de la sequera, també ha donat
lloc a diferents llegendes, per exemple, segons el dir del poble,
mentre construïen el Castell, transcorria un any de gran
sequedat; tal fou així que els paletes no podien treballar
per manca d'aigua. En canvi, la collita de vi fou tan abundant en
aquella anyada, que no tenien prou botes per posar-lo. Aleshores, els
paletes, quina l'en fan: com que la construcció del Castell
era tasca que urgia de gran manera, es posaren a pastar el morter que
havia de reblar aquelles pedres amb vi de la collita i es veu que van
quedar més fortes que les altres. Si algú s'ho
mira bé, tot i que es troba molt ennegrit pel temps, encara
veurà com aquella argamassa conserva el to rosat que el
color del vi li va donar
![]() |
Un relat de Anjo Laví
Sant Mallol va néixer a mitjans del segle XIV a Sant Sadurní. Al seu pare, un
poca pena, curt de gambals i vinater d'ofici, no se li acudí res més que
anomenar Mallol al seu primogènit, pensant que amb aquest nom
"Mallol-vinya nova" el seu fill donaria una empenta al negoci
familiar i tindria futur dins del gremi dels vinaters.
El cert és que la infància d'en Mallol no va tenir res d'exemplar. En Mallol
fou aviciat, fatxenda i prepotent. Anava al mercat, carregat de vi per vendre
però li agradava jugar i mentre es feia el tifa alçant el porró per beure a
galet, sovint li escuraven les butxaques. Ara que amb les dones tenia un dó
especial... tant se val que fossin menudes, grasses o peludes, que un forat és
un forat! i fent content més d’un cornut, ves a saber la de casades estèrils
que va fer fructificar!
Tantes vegades va tornar al mas familiar amb un bocoi per calçotets que el seu
pare, veient-se la ruïna a sobre, li va posar una taverna i se'l va treure de
casa.
La taverna d'en Mallol va tenir una certa anomenada. Va ser freqüentada per
dones de mala vida, busca bregues, gentussa de mal procedir i escapolits de la
justícia. I què voleu? amb tant mala companyia i envoltat de mala gent, fou del
tot natural que engegués el negoci a dida i es lligués a una colla de
facinerosos, per aplicar-se al bandidatge i a sembrar el terror pels camins.
Com tots sabeu, en aquell temps el camí Ral que anava a Santa Coloma era molt
circulat. El freqüentaven nobles senyors, traginers, ramats de xais, l'autobús
de línia... i el millor de tot: els jueus del call de Santa Coloma que sempre
duien la bossa plena.
Tanta fama tenia aquell indret que en Mallol i els seus homes s'hi van establir
per dur vida de bandolers.
Però un dia la van fer grossa. Van entrar a robar a una petita esglesiola que
hi ha al costat del restaurant "Sesoliveres", fora muralles de
ciutat, gairebé tocant el terme de Jorba i no respectaren ni el més sagrat.
Al vespre es
repartiren el botí… Per allò del morbo, en Mallol va voler fer un traguet de vi
de missa amb el calze robat al mossèn de Sant Jaume. Se l’acostà a la boca, va
xarrupar xuclant el vi i quina fou la sorpresa de tots quan el calze, amb una
veu més aviat prima i més pròpia d'un setrill que d'un calze, digué:
-Mallol, deixa aquesta vida que portes tan plena de mals de caps. Què no ho
veus que t'estressaràs? Agafa una aglà i camina. Un dia et caurà l'aglà, i allí
on caigui hi naixerà una alzina. Fes un poble al seu voltant, et tires a la
poltrona... i a veure-les passar.
De la sorpresa, a en Mallol li quedà un posat mig de tanoca mig de beneitó que
no va perdre mai més. Va agafar un aglà i va caminar... de fet no va caminar
gaire, perquè poc abans d'arribar al Saió ja li va caure l'aglà. Es complí la
profecia i de l’aglà en va néixer un plançó ple de brolls i ganes de créixer.
Al voltant de l’alzina, amb un cordill i un guix va prendre mides i van sortir
unes trenta parcel·les que Déu n'hi do. Ben aviat va córrer la veu que, a una
hora i mitja de la vila, un home virtuós anomenat Mallol oferia un tros de cel
a la terra i així va ser com de mica en mica arribaren els primers veïns.
Entre tots van fer el clavegueram, van dur pedres i aixecaren la primera casa.
Com que era de prova la van fer en un solar destinat a equipaments, però la van
trobar petita i ningú la va voler. Així doncs, com que no se'n sortien van
demanar ajut a un visionari, mestre d'obres i picapedrer:
-Deixeu-me fer deia el mestre, deixeu-me fer... i així que el varen deixar fer,
el mestre els engalipà a cada un una finestra rodona, en nom de no sé què de la
modernitat.
Feia tant de goig!
Si n'estaven de contentes les famílies! En quatre dies tothom va tenir telèfons
i línies d'internet, un veí que treballava a la FECSA va fer que portessin
espelmes per a tothom i així tots van tenir llum.
Els veïns, ben avinguts, es llevaven d'hora al matí i carregats amb galledes,
càntirs i gerres anaven cantant a la font de la Tosquella a buscar l'aigua que
després es repartia per les cases.
En Mallol, espaterrallat sobre l'hamaca que ell mateix havia penjat de
l’alzina, s'ho mirava distret, però l’agreujava d’allò més tant enrenou de
galledes amunt i avall. I sense adonar-se'n del què feia, va agafar el calze
amb el vi, va fer un traguet i digué:
-Que vingui d'Artés, que passi pel Saió i que a nostres cases entri amb
abundor!
Déu meu, quin doll d'aigua! Poder-se rentar almenys una vegada al mes! ja no
calia omplir amb galledes la màquina de rentar plats, ni la maquina de rentar
roba! Alguns veïns que tenien quatre calerons arraconats sota una rajola es van
engrescar a construir una bassa per l'estiu, i hauríeu d'haver vist la cara que
feien quan al veí del costat se li escapava un porc i se'l trobaven fent una
capbussada a l'aigua de la bassa...
I aquí començà la fama miraclera d'en Mallol, que ja s'ho va veure a venir que
amb el temps el farien sant.
Si la verdura era migrada… en Mallol bevia del calze i les mongeteres, els
tomàquets, els enciams, els naps, les pastanagues i la resta de l’horta
s’enfilava o engrandia de tamany amb una fal·lera i una trempera que més d’un la
voldria per…
Quan les gallines no ponien... en Mallol bevia del calze i l’aviram esvalotat
ponia ous sense parar, escatainant amb una joia i una alegria encomanadissa que
feia goig de veure i escoltar.
Ei! que això no va ser tot… que de la xarrupada que va fer del calze als
pollastres se'ls van fer els ous d'or!
Que les herbes creixien arreu i envaïen els parterres que l'ajuntament de Santa
Margarida havia declarat zona verda... en Mallol bevia del calze i... òndia! Ja
no hi havia vi.
I què va passar?
Els veïns i les veïnes, lluny d'enfadar-se amb en Mallol, van tenir cura, si
més no un parell de cops a l'any, que els carrers fossin ben nets. Van entendre
allò de "si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit" i mai més
li van demanar ajut que no fos consell o paraula sàvia.
Va passar el temps... i un dia, en Mallol ja vellet s'aixecà de la poltrona i
va anar caminant poc a poc, cap als contenidors de l'entrada al poble. S'ho
mirà des de la carretera, una mica de costat per no veure els contenidors i li
va agradar. Es va gratar el cap, va pensar una estona, no massa. I amb la
satisfacció que dóna la feina ben feta va clavar un cartell que hi deia:
"La Mallola” - Municipi d'Europa.
Diuen que l'endemà els pocs veïns que no feien la migdiada van assistir a
l'últim prodigi del Sant i van poder veure com en Mallol, s'enfilava dret cap
al cel amb tumbona i tot.
![]() |
LLEGENDA DE SANT PROCOPI A LA POBLA DE CLARAMUNT
De "Llegendes de la comarca de l’Anoia" de Antoni
Moncunill i Torres
Una tarda plujosa del mes de Desembre, dos
traginers amb llurs carros carregats transitaven pel camí de Vilafranca en
direcció a Igualada, per enfilar d’allà estant la carretera que els havia de
portar a Cervera terme de la seva ruta.
Com sia que la caiguda de la tarda els atrapà
prop de la Pobla de Claramunt, determinaren de parar a l’hostal per passar-hi
la nit. Aconduïts que foren els animals i els carros, es pogueren asseure prop
de la llar de foc ben encesa. En bona fe que els convenia el repòs, després de
la jornada que havien passa; tot el dia va caure aquell xim-xim tan fastigós i
encara que es protegien posant-se un sac al cap, quedaren xops de cap a peus.
Quan podien s'aixoplugaven sota la vela del carro, però, sovint havien de
baixar, ja que la fanguera els feia molt dificultós el transitar. Més d’un cop
se’ls enfonsaven les rodes en els solcs del camí i aleshores havien d’ajudar a
sortir-ne. Sortosament, els dos companys anaven ben avinguts i entre l’un i
l’altre sortejaven els malastres d’aquell camí tan fangós i ple de solcs. Per
això, en acabar aquella jornada tan dura l’escalforeta de la llar els retornava
i els eixugava la roba i més que tot les espardenyes.
Així estaven asseguts juntament amb altres dispesers.
Mentre esperaven el sopar se’ls acostà l’establer de l’hostal a fer-la petar
amb ells. L’establer ara ja era vell, però en la seva joventut també havia
manat un carro. Per això li plaïa la conversa amb la gent de la feina:
-
Heu arreplegar un
mal dia minyons!
-
Ja ho podeu dir
ja padrí. Us asseguro que no les podeu pas sospitar les trifulques d’una
jornada tan pijarrosa. Cada mitja hora has de baixar del carro i per poc que
badis ja t’has ficat en una rodera i la feina es sortir-ne! Amb dies així
valdria més no moure's de casa.
El company corroborà: :
-
Tens tota la raó,
puix que passàvem el Coll de Mata, se m’ha enfonsat una roda i m’he quedat
encallat. Sort d’anar junts amb aquest que m’ha ajudat, que si no, no en surto
pas.
-
A l’hivern és
mala feina la vostra...
-
A l’hivern i a
l’estiu. L’un cop el fred i la humitat t’atropellen, però a l’estiu, aquell sol
que cau com un plom i la polseguera del camí et deixen capolat. Els que no han
anat per la carretera, no ho saben pas el que es aquesta feina...
-
Ai, fillets, -
digué l’establer - ho sé tan bé com vosaltres; penseu que en la meva joventut,
la vaig fer als setze anys, la tasca de rodar per las carreteres. Jo també he
rondat per tots els indrets de les nostres comarques i, com vosaltres n’he
passat de totes. Només us haig de dir que si vaig coix, com me veieu, és per
mor d’un accident de carretera...
-
Caram, com va ser
això, padrí?
-
Conteu-nos-ho,
conteu-nos-ho...
Tots aquells que com ells, esperaven el sopar
també es van apropar encuriosits per a escoltar ço que l’establer es disposava
a contar.
-
Doncs la cosa va
anar així: Un dia d’estiu, baixant la costa d’Aguiló, m’hi va arreplegar una
tamborinada de llamps i trons que esglaiava: l’aigua hi queia per la mor de Déu
i fins i tot barrejada amb pedra. Amb el soroll dels trons, els animals se'm
varen esverar de tal manera que per més que jo provava d’amansir-los no en vaig
poder sortir. Corrien sense fre fins que el carro va saltar a la cuneta i es va
quedar encallat en una grossa pedra; sort en vaig tenir, puig això ens va
salvar d’estimbar-nos, però a mi el cavall de bares em va rebotre per terra amb
tan mala fortuna que amb una guitza em va trencar la canyella de la cama dreta.
Només vaig tenir temps d’encomanar-me a Sant Procopi i tot seguit vaig perdre
l’esma caient a terra sense sentits. Un pagès que em venia darrera s’adonà de
l’accident i em va donar el primer auxili. Sortosament , com molts xàfecs
d’estiu, la puja va amainar aviat i el bon home va anar a cercar auxili a una
masia propera. La bona gent d’allà em van acollir, van aconduir el carro i els
animals i buscaren un pastor que em pogués arreglar les nafres. El pastor devia
se molt entès en la feina, però a mi, em va fer gemegar força; em va lligar uns
llucs de feixe al volt de la cama i d’aquell moment estant ja vaig poder
reposar.
L’amo de la masia, un cop passat el tràngol, envià un
propi a casa de l’amo i prompte vingueren a buscar-me i a fer-se càrrec de tot.
Ja us asseguro que si no hagués estat per l’ajut de Sant Procopi gloriós,
d’aquesta no en surto pas en vida!...
-
Si que us va
passar grossa, feu un dels traginers mentre l’altre comentava:
-
I, qui és aquest
Sant que jo no l’havia sentit anomenar mai?
- San Procopi és patró de la Pobla i tots
el veïns d’aquest lloc li tenim gran devoció.
-
Jo em creia que el Sant que ajudava els traginers era Sant Antoni dels
rucs.
-
És clar que ho és
i també l’invoquem, però Sant Procopi és el Patró del nostre poble i la gent de
la Pobla per tot pesen en ell. Fixeu-vos, fins i tot ací al menjador de
l’hostal hi té la seva capelleta.
-
Bé, parí,
aneu-vos refiant dels Sants, a veure si ells us fan la feina.
-
El traginer
esclafí en una rialla burleta. El seu company, en veure que la befa molestava
l’establer, es va ficar a la conversa per dir:
-
-Bé, home, si tu
no creus en els Sants, deixa que els altres hi creguin.
-
En aquell moment
entrava la mestressa portant una olla de sopes amb una flaire que trencava el
cor. El traginer descregut, bo i advertint-la digué:
-
Tens raó, noi; jo
no crec en Sants ni en falòrnies. Jo sols crec en el sopar que ens espera. Això
si que dona forces.
Els nostres traginers, juntament amb l’altre
gent que s’esperava, es van posar a sopar i ja no es va parlar més de Sants.
Acabada la menjada, fumaren una cigarreta i se'n van anar a descansar.
A l’endemà, altre cop enganxaren els carros i
havent esmorzat es van tornar a posar en camí. El dia era rúfol, com l’anterior
i la carretera encara més fangosa. Tot just feia cinc minuts que caminaven que
el carro del renegaire es va enfonsar en una rodera gairebé fins a botó; l’home
es va posar fet una fúria cridant i renegant. El seu company li va dir:
-
Be, xiquet; no
t’ho agafis tant a la valenta. Espera’t que desenganxo les mules i les posarem
al davant de teu carro. Tu posa pedres a la rodera i ja veuràs com aviat
sortirem del sot.
El carreter s’apropà a la cuneta per tal de
recollir pedres per omplir el solc quan tot d’una s’adonà d’un pedró damunt del
qual hi havia una capella amb una imatge de Sant Procopi. En veure’l, digué al
company:
-
Mira, ací hi ha
Sant Procopi, aquell que va socórrer al matalot de l’hostal. A veure, gloriós
Sant, a veure, si ens dones un bon cop de mà i ens ajudes a sortir d’aquest
maleït sot. Si n’eixíssim de pressa també creuré en tu i quan torni a passar,
et portaré un ciri...
Els traginers es posaren en feina; mentre l’un
abrigava els cavalls, l’altre, omplert el solc de pedres, donava la roda, però
per més esforços que feren, tot fou debades. El carro ni es va moure. Al
moment, el carreter enfurismat es va posar a renegar i a dir dicteris contra el
Sant. Tan alta va arribar la seva exaltació que, fora de si, se’n tragué un
ganivet i es posà a donar cops a l’imatge cridant com un foll. De sobte va
quedar parat; atònit estava veient; de cada cop de ganivet que va donar a
l’imatge en regalimava sang!... Va passar els dits per les ferides i constatà
que sanguinejaven de veres. Aleshores va caure de genolls molt contrit
implorant perdó. Llarga estona va plorar agenollat als peus de la capella; quan
s’hagué desfogat es va posar dret i el company l’ajudà a aixecar-se...
Si atònits van quedar en veure sanguejar la
imatge, ara restaren estupefactes en contemplar com sense cap esforç, els
animals es posaven a caminar arrossegant tranquil·lament el carro.
El cel es va aclarir i el sol lluïa
resplendent. Els nostres traginers van anar seguint la ruta resant al Gloriós
Sant Procopi i plorant de penediment...
![]() |